El bastó
Fa tres setmanes em vaig fer una lesió als isquiotibials que m’ha deixat una temporada sense poder practicar esport. Com a molta altra gent, la pràctica esportiva em permet relaxar-me i forma part de la qualitat de vida. Anar a esquiar una estona, sortir amb bicicleta, saltar per la muntanya o jugar a tenis formen part de la meva agenda, que ara ha quedat aturada.
La recuperació és lenta i si els primers dies em recolzava en una crossa, ara ho faig en un bastó de canya de merbau, obsequi d’un amic, i intento anar recuperant la normalitat.
El bastó m’acompanya i camino, a poc a poc, pel carrer. Quan travesso un pas de vianants sense semàfor, m’he de fer veure, no sigui que em facin accelerar el pas i espatllem la recuperació.
Conviure un temps amb el bastó et canvia la perspectiva de la vida a la ciutat. És curiós, de sobte t’adones que hi ha molta gent al teu voltant que també necessita algun tipus d’ajuda al carrer. Una senzilla passejada et permet veure que la teva situació no té res d’especial, que altres persones estan en una situació similar, sigui temporal o definitiva.
I, al mateix temps, quan ets conscient d’aquesta presència, penses que passa el mateix en qualsevol altre àmbit de la vida; facis el que facis, sempre trobes gent en circumstàncies similars. Una dona embarassada veu moltes dones embarassades; un home que corre pel carrer es troba molts corredors, un senyor que va a fer la compra amb un carret veu d’altres senyors que també en porten. D’alguna manera és com si el nostre inconscient busques gent afí…
Ho veus quan ho tens o et toca a tu, perquè quan tornes a la normalitat, sense cap mena d’afectació o modificació de la vida quotidiana, no et fixes en la gent que porta bastó o qualsevol altre tipus de diferència.
Bé, o quasi sempre és així... Les persones que no anem pel carrer mirant, parlant o ves a saber què fan amb el mòbil, tenim aquest sentiment. Veus una persona amb les mans lliures, sense cap artefacte a l’orella, caminant tranquil·la, tot xino-xano, i penses: mira!, aquesta tampoc té mobildependència.
Mentre vaig caminant de casa a la feina compto tot sovint els mobilparlants i els caminants. Acostumen a guanyar els primers per golejada. Aquests dies, però, tot i tenir més temps, em fixo sobretot en els que porten bastó. La setmana que ve tornarem a la quotidianitat.