La muntanya no és nostra

Els qui practiquen esquí de muntanya busquen silenci, esforç i paisatge

Pugen a ritme lent, llegint rastres a la neu, respirant el fred i gaudint d’un entorn que senten viu. Però cada cop és més difícil trobar aquest silenci. El brunzit persistent de les motos de neu ho envaeix tot.

Aquesta pràctica no està regulada com cal: fora de les zones protegides, tot s’hi val. Aquestes màquines circulen, pràcticament sense restriccions, per qualsevol indret. Cada cop més potents, travessen boscos i carenes com si fossin circuits privats. No hi ha horaris, ni zones delimitades, ni cap regulació efectiva. I mentre uns pugen amb esquís i respecte, d’altres ho destrueixen amb soroll i benzina. No és una molèstia puntual: és una invasió creixent.

El problema és la idea que la muntanya és només un espai per consumir, estil Fast & Furious. I no ho és. A la muntanya hi ha vida. Fins i tot a ple hivern, la fauna s’hi refugia i lluita per sobreviure. En aquesta època, molts animals —com les perdius blanques o els galls de bosc— viuen amb les reserves d’energia al límit. Quan una moto els espanta, fugen o aixequen el vol. Aquest sobreesforç pot provocar la seva mort.

Tot per una activitat purament recreativa, sovint promoguda per guies i empreses turístiques sense tenir en compte l’impacte.

Tant a l’hivern com a l’estiu, les motos contaminen, erosionen i trenquen la convivència entre usuaris. La muntanya no és un parc temàtic. És un ecosistema fràgil i finit.

Hi ha poca o nul·la vigilància per part de les autoritats comunals, que tenen la competència sobre l’accés al medi natural a cada parròquia. Per això, molts esquiadors de muntanya i naturalistes han expressat el seu malestar a fòrums i xarxes socials.

Cal una llei clara i efectiva a nivell nacional: zones restringides, vigilància, sancions. Però sobretot, cal una altra mirada. La muntanya no és nostra. És viva. I ens toca defensar-la.

Convido els amants de la muntanya a organitzar-se, a escriure a les institucions, a fer sentir la seva veu.