Necessitem optimisme

En el moment de començar aquesta columna, m’envaeix el gran dubte, com cada quinze dies, del seu contingut. Molts faran valdre que els temaris que es poden abordar són nombrosos i diversos, atès que l’actualitat és una font d’inspiració més que prolífica. I tenen tota la raó. No obstant això, repassant les últimes notícies publicades, el meu dubte inicial es fa encara més profund. En efecte, quant a l’actualitat més recent, ja s’han publicat innombrables articles que permeten al lector fer-se la seva pròpia opinió. Però, a més a més, la realitat que vivim és més que tremenda, per no dir horrífica. D’una banda, la guerra Ucraïna-Rússia, que sembla sense fi, atesa la resistència poc sorprenent de Putin per seure en una taula de negociació. El mateix pel conflicte Israel-Hamàs, pel qual els bel·ligerants no demostren tampoc cap voluntat que cessi i que consegüentment els ciutadans d’un i altre bàndol puguin gaudir de la seguretat que es mereixen. Una mica més enllà, nombroses altres crisis es continuen desenvolupant amb els horrors que les acompanyen. Podem citar, entre altres, Birmània, Sudan o encara Turquia, i la llista no és exhaustiva! L’únic punt d’esperança podria venir d’Armènia i l’Azerbaidjan, que haurien conclòs un acord de pau. Per tant, i dit planerament, un fracàs total que unit amb la crisi econòmica subjacent és força inquietant. A casa nostra, hem d’afrontar altres dificultats, sortosament molt menys greus, però que afecten directament la població. La crisi de l’habitatge, per cert. Però també l’obligació d’assegurar unes pensions dignes per als treballadors, que, tot i la seva urgència innegable i reiterada des de fa molts anys, no és encara l’objecte de les reformes malauradament necessàries. Davant d’aquest fosc panorama, caic en la temptació de refugiar-me en una proposta històrica de diversos responsables de mitjans de premsa, o sigui la publicació periòdica d’un diari, en el qual s’anunciïn únicament bones notícies. Això no vol dir, per cert, que ens hem de despreocupar de la situació real, però permetria gaudir, una o dues vegades l’any, d’un curt moment d’optimisme que ens ajudaria a recarregar les bateries per afrontar la dura realitat.