‘Bitxos raros’

A la meva filla gran li vam activar un mòbil quan va començar la segona ensenyança perquè no fos un bitxo raro. No el necessitava, no ens l’havia demanat, no preteníem controlar-la ni saber a cada minut on passava, no ens semblava una gran idea –de fet, em grinyola per moltes bandes–, però no volíem que fos l’única de la classe que no s’assabentés que aquell dissabte havien quedat uns quants o que no entengués la broma de la qual reien tots els seus amics. Soc força bo per trobar arguments autocompassius que em donin la raó, podria recordar la importància dels vincles socials a l’inici de l’adolescència, però l’argument del bitxo raro no s’aguanta per enlloc t’ho miris per on t’ho miris. És el mateix que va fer que em fumés els primers pitis als 90, amb la diferència que aleshores tenia quinze o setze anys i ara ja passava dels quaranta. Per sort, hi ha una sèrie de pares força més intel·ligents que jo i uns quants professionals de la cosa que saben de què parlen que no han comprat l’argument del bitxo raro i han començat a moure’s per fer que una situació perfectament sensata i saludable –no tenir mòbil amb 12 anys– també pugui ser una situació totxa. Que moli no tenir mòbil. I han començat a embolicar la troca per aquí i per allà, i han enredat els primers còmplices –el Bàsquet Club Andorra va anunciar dimarts als pares que preparen un protocol per reduir la presència dels mòbils les estones que els nanos passen amb ells–, i sembla que pot fer taca d’oli. No calia res més que això: no conformar-se de ser ramats (m’hi podeu comptar) i acceptar el repte de ser una minoria d’il·luminats incompresos que sacsegin una mica la massa conformista. Salvant les distàncies, és la lliçó de la Gisèle Pélicot quan ens va fer veure que calia que la vergonya canviés de bàndol. Davant d’un sistema –diguem-ne així, tot i que és molt més complex– que ens sotmet per totes bandes i ens distreu i ens cansa per poder-nos sotmetre millor, necessitarem cada cop més minories de gals irreductibles que no donin el seu braç a tòrcer en tot de batalles diverses, que ens recordin el nostre dret a pensar i a la resistència i que tinguin la generositat de fer-ho per nosaltres, que remugarem uns instants, però que ens beneficiarem de la seva lluita tota la resta del temps.