Mesa i les rares relacions laborals

Sara Mesa, als teus peus. Per què, però, als seus peus? Molt fàcil: l’última novel·la de l’escriptora espanyola torna a ser un cop de puny exquisit, violència de la bona. Veníem d’obres –d’anys– d’un nivell literari altíssim. Relats obscurs, absorbents, psicològics. Narracions escrites amb cura i mesura, sota un temps controladíssim, construïdes amb un estil que combina el lèxic precís (lleugerament tècnic, de vegades) amb la cara comuna de la llengua. Cuatro por cuatro, Mala letra o La família són les que recordo amb més intensitat, amb una fiblada més clara. En el meu cas, el record d’Un amor –la seva novel·la més coneguda– s’ha anat desinflant.

Una nova obra de Mesa sempre és –ja és– un esdeveniment. Oposición (Anagrama) és el nou lliurament i tornem a estar convidats a un escenari –una vida, un espai, uns fets– dominat per l’estranyesa, l’absurditat, l’angoixa. En aquest cas, Mesa ha volgut treballar literàriament el cosmos de l’administració pública, la natura grisa i colossal de la burocràcia. Un món de processos lents, carregosos, contradictoris, il·limitats. Un llenguatge ridículament críptic.

A banda, però, d’exposar –amb una capa d’humor esquívol– el funcionament delirant de la paperassa oficial, Mesa també ens convida a examinar la raresa de les relacions laborals, un tema que em subjuga. El temps compartit –massa temps i massa lent– amb companys pràcticament desconeguts. Els mètodes incongruents que no pots esmenar per posició d’inferioritat. Els comentaris impertinents de persones que amb prou feines saben res de la teva vida. Determinades informacions que es donen per assumides, però ningú mai t’ha explicat. Sempre he pensat que de tot això, de les incomoditats oficinesques, en soc massa conscient. I em calcino, és clar.

Tornem a Mesa, però, al seu do d’absorció. Entro a les seves novel·les amb una facilitat extraordinària i, de vegades, em pregunto si és una qüestió de trucs barats o d’un treball literari calculat. No en vull saber la resposta. Vull una altra novel·la seva que m’exposi a la part més amarga dels dimarts o dels divendres. Estic obsedit.