Big-bang
La vida no era possible dins d’una closca de nou. Va haver de petar tot, fa més de tretze mil milions d’anys, per fer lloc. Calia temps, però també calia espai. Espai buit, espai erm, espai apte perquè hi passessin coses que encara no passaven –una explosió per aquí, una col·lisió per allà–, espai disponible per a la creació.
També va caldre temps, dèiem. A la Constitució que commemoràvem ahir també li’n va caldre. Temps per intentar-ho per aquí i per allà, temps perquè tothom ho país, temps perquè s’alineessin els astres. Temps perquè el que en un moment semblava impossible, uns anys després fos imparable. Temps i atzar, doncs. De fet, van de bracet: el terreny de joc de les casualitats que expliquen bona part de la vida és el de l’acumulació de moltes i moltes hores. Hores buides, hores ermes, hores disponibles per a la creació (atzarosa o intencionada).
També va caldre imaginació. Que algú s’imaginés una Andorra sobirana i democràtica. Imaginació i paraules. Imaginació i idees. Imaginació i cultura. Que algú s’imaginés que allò que passava en aquella novel·la també podia passar aquí. Que algú s’imaginés que allò que teoritzava Montesquieu també es podia aplicar aquí. Que algú s’imaginés el terme estat de dret escrit en un lloc amb capacitat performativa.
El nostre món demana a crits ser inventat de nou, ser imaginat diferent. Però no ens en sortim. Hem perdut la capacitat d’imaginar. Imaginem històries, sí. Imaginem noves apps i nous productes i noves formes d’enganyar-nos. Però imaginem en petit, no som capaços d’imaginar nous mons, d’imaginar alternatives a un món que no ens funciona i que mantenim pels interessos d’uns pocs i la inèrcia de la resta. I no és sorprenent: per imaginar necessitem espai. I temps. I atzar. I idees. I ens els hem deixat perdre. El mercat ha ocupat tots els nostres espais, hem acceptat un món trepidant que va a tota castanya i no ens deixa ni un segon lliure ni a nosaltres ni a les casualitats i ataquem les idees complexes, la ciència i els pensadors i preferim el succedani dels crits i dels clips. Tenim un món ple de coses però erm; saturat de coses fútils i sense espai disponible per a la creació, per imaginar-nos alternatives. Ens calen espais, temps i idees per repensar-lo: la vida no és possible dins d’una closca de nou.