Intimitat

Marc-André ter Stegen, el porter del Barcelona, va publicar fa un parell de dies una piulada a la xarxa social X desmentint la informació donada per periodistes de Catalunya Ràdio & Grup 3 Cat, referent a la seva vida privada. No escriuré el que van dir o publicar els periodistes, sinó sobre la invasió que sovint es fa de la privacitat de persones famoses. Algunes, vinculades a les revistes del cor, la venen al millor postor; d’altres, que són conegudes per d’altres temes: art, cultura i esport, es posen al mateix sac, sense gaires miraments. Però, en línies generals, la proliferació de programes d’aquesta mena, sobretot en cadenes privades, ha portat la mala praxi a uns límits difícilment assumibles. El més trist en el cas de Ter Stegen és que es tracta d’una emissora pública, que depèn d’un organisme estatal i que paguen tots els catalans (sí, ja sé que som a Andorra i que probablement algú em dirà que aquesta columna aquí no hi pinta res. Bé, per a mi, sí, a fi de comptes Catalunya és al costat i m’agrada parlar-ne, però es respecten totes les opinions), de manera que publicar notícies falses sobre la vida privada de les persones sembla que no té gaire sentit. Des del programa Que no surti d’aquí es va contestar a Ter Stegen demanant disculpes (em sembla molt adequat), però tot advertint que ells no expliquen notícies amb vocació periodística, que no representen els informatius de Catalunya Ràdio i que el seu és un programa d’entreteniment que fa crònica social. La part final del comunicat ja no em sembla tan encertada. Quan t’equivoques, que ens passa a tots, el més fàcil és demanar disculpes i no embolicar-te més. Ningú compararà el telenotícies amb Que no surti d’aquí. I ningú protestarà si volen parlar de la vida de certa gent... si personatges del món del cor ho volen o ho han publicat a les xarxes socials. Dir coses que has sentit, o t’han dit, sense verificar-les, sobretot quan atempten contra la intimitat d’una persona que no es dedica a promocionar-se públicament, no té cap sentit. I és veritat, tal com diuen, el programa és de crònica social, però sempre hi ha uns límits que no es poden passar. I, en definitiva, si t’equivoques, almenys vist des de la meva òptica, sempre és millor demanar perdó i deixar-ho córrer. Amb això n’hi ha prou. Massa sovint, donar explicacions, intentant justificar-te, resulta incongruent.