I punt
Tot són punts. El que importa és saber què en fem, si ens els mirem com a punts aïllats, si els resseguim amb un llapis, de quina manera els connectem... Si sou com jo buscareu patrons i pertot trobareu sistema i estructura. Tot el que observem són punts. I les línies que els connecten tenen noms lletgíssims com ara individualisme, consumisme, desigualtat, alienació, anomia, acumulació, acceleració, curtterminisme, explotació, dominació, reacció... Miro de resseguir els punts de manera diferent, però la realitat és tossuda. Oblidades les connexions alternatives, m’adono que l’única manera de reconciliar-me amb el món passa per ignorar el soroll de les línies i dels punts més llampants i posar l’atenció en tots aquells que no surten a les alertes de les notícies.
Com ara el punt de la fotògrafa misteriosa i el senyor de la boina que fa feina assegut en un banc i que tot i que només s’han dedicat un mig somriure en dir-se bon dia, des de fora és molt evident que estan fets l’un per l’altre. Hi ha també el punt dels tres adolescents que em trobo en un berenador a la Comella i que són tot energia i il·lusió mentre posen les primeres pedres del plànol d’un projecte que han decidit construir plegats. Un altre adolescent, en canvi, peta els ploms fora d’una aula i té la sort de trobar-se amb una mestra amb la paraula (i la paciència i la creativitat i la humanitat) adequada. Podríem fixar-nos també en les dues criatures que tot just s’acaben de conèixer al parc però que ja han decidit que seran amics per sempre i que segellen aquest pacte fent-se un dibuix conjunt a les mans. I podria seguir amb molts més punts encara. La setmana passada serà la de l’espectacle lamentable de Trump al despatx oval, la del seu discurs infame al Congrés, la de molta merda més, però jo he decidit recordar les quatre històries que obren aquest paràgraf. La resistència passa per tornar a obrir els ulls al nostre entorn immediat, a observar-nos, a escoltar-nos i a meravellar-nos més. Ordinarietat, proximitat, comunitat, pausa. No se m’acuden millors espais on mirar de retrobar la humanitat, la bellesa i l’esperança perdudes a marxes forçades els darrers temps. Si ens en sortim, potser sí que podrem resseguir els punts de manera diferent i traçar noves línies i nous significats.