Injustícia i indignitat

Probablement som de ple dins d’aquella maledicció –diuen que xinesa, ves a saber– que desitja: tant de bo visquis temps interessants! Sí, hi som i en són. Susciten interès i ja veurem com ens en sortirem. Per ara, un febrer únic, sempre in crescendo, augmentant cada dia gradualment la intensitat del so, com en les notacions musicals. I, en aquest món complex, incert i boirós, els matisos com forte o piano depenen dels protagonistes i de l’acústica de l’espai o del despatx on s’interpreta la peça. També –i sobretot– davant la presència de les televisions i mòbils. Aquests últims dies l’únic element de variació prové dels efectes d’orquestració, ensarronada i parany que sustenten aquest immens crescendo, utilitzant solament un tema i un contratema repetits incansablement en una melodia obsessiva per part del músic habitual...

Com serien –he pensat– les trampes, esbroncades, amenaces, humiliacions, martingales, enganyifes i intimidacions en temps dels emperadors romans, ara fa segles, quan els procònsols del moment mantenien i sostenien que, més enllà del limes, “no se’ns ha perdut res a Ucraïna”.

També m’ha passat pel cap, en veure el vídeo fet amb la intel·ligència natural i l’artificial del personatge, la creació d’un resort paradisíac amb ballarines, discoteques i còctels a la Franja de Gaza, espectacle infame d’aquest nou Messies segons la teologia del God made Trump, branca potent de la il·lustració fosca, el Dark Enlightenment, de la ultradreta política estatunidenca. I, com Aaron quan Moisès badava dalt de la muntanya, el poble es va treure les arracades d’or de les orelles i en va fer un vedell de fosa, el vedell d’or, pedestal de la divinitat. Després es van asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se..., tal com diu el llibre de l’Èxode, en el seu capítol 32, i, avui, es pot veure a Instagram. Unes imatges injustes, indignes i d’una gran immoralitat. Tenia 8 mesos quan l’Assemblea General de l’ONU adoptà el pla per a la partició de Palestina, en els dos estats, un de jueu i un d’àrab. On són ara aquelles resolucions? On són avui “aquelles condicions de legitimitat internacional que asseguren el dret de sobirania del poble àrab palestí”?