Lliçó d’italià de matinada

L’altre dia, la parapensadora Samantha Hudson llançava una reflexió que em va assaltar. Deia, més o menys, ella: “Heu pensat alguna vegada que per dormir primer tanquem els ulls i fingim que estem dormint?” No és el meu cas, la veritat. Sempre (o gairebé sempre) acluco els ulls per esgotament, no pas per simulació o per tradició. Em pregunto sovint si no sé dormir o no vull. Tinc una relació convulsa, tensa amb la nit (que té a veure amb la relació amb el temps, més complicada encara). Em formulo explicacions i la preeminent és que em sedueix enormement la vida privada. Tot allò que queda fora de les obligacions diürnes. La llista és llarga. Una nit aleatòria podria incloure: atendre les amistats, fer una mica més d’esport, llegir deu columnes de Leila Guerriero, tornar a les lliçons d’italià, cercar algun amant, veure una pel·lícula de Gaspar Noé, empassar-me el 24 Horas en espiral... Enllaçaria una cosa rere l’altra i es farien, com si res, les cinc del matí, però l’esgotament venç. I caic rodó. No gaudeixo dormint. Formo part del col·lectiu de població (minoritari) que creu que dormir és una pèrdua de temps (també formo part del grup de llunàtics que, per no embrutar, no cuinaria). Crec que reverencio la nit per contrast: em costa tolerar el que impliquen les hores diürnes, plenes de càrregues grises (laborals, domèstiques, socials...).

La nit és el temps guanyat, la vida esperada. S’obre un interval que ningú pot intervenir-me. Un espai intocable. Però acabo caient. Resulta que el cos necessita desendollar-se: per eliminar toxines, reformar la memòria i evitar la mort de les neurones dèbils. Encara he de decidir, però, si prefereixo retenir neurones malaltes o apilar més temps. Tampoc podria aplicar-me el mode de vida del filòsof Byung-Chul Han, que viu i treballa de nit i dorm durant el dia: no soc Byung-Chul Han; jo sí que necessito disposar del temps diürn (per treballar, per poder pagar-me el cafè, els xiclets i les pastilles). Ell, per mèrits propis, és un privilegiat. Encara avui, el poder social el posseeix qui disposa de temps, bitllets, bellesa o sexe (en l’ordre de rellevància que vulguin).