Lleis i amnisties de diferents velocitats

Resulta simptomàtic que mesos després de la promulgació de l’amnistia a Espanya, tots els policies que van donar garrotades estiguin amnistiats i, en canvi, molts dels polítics que van participar en el procés (sí, ja sé que és un tema de política estrangera; però imagino que en una columna o tribuna també se’n pot parlar, no cal que tot passi a Andorra) segueixin sense poder viure en llibertat i tranquil·litat. Estaments judicials i tot l’aparat que encara s’arrossega de l’època franquista (després diuen que fa molts anys que va passar) fan que una llei no entri en vigor perquè una part dels jutges de determinada ideologia no la volen aplicar. De vegades no hi ha res a fer. Passa a Espanya i a tot arreu. A l’altra cantonada, o a l’altre costat de l’Atlàntic, en la meva woke opinió (fa poc un lector em va descobrir que les meves opinions són més aviat woke i ben pensat potser té raó), encara anem pitjor. Un senyor de color taronja que fa quatre anys va ordenar l’assetjament del Capitoli és ara president dels EUA i ha perdonat tots els qui van atemptar contra la sagrada democràcia. Costa de creure, però una vegada més la realitat supera la ficció. I, no sols això, des que va prendre possessió del càrrec, assistim dia rere dia a un ventall de notícies que semblen sorgides d’una pel·lícula gore o, posant-li una mica d’humor, de la 13 Rue del Percebe, la sèrie de còmics creada per Francisco Ibáñez, en què els personatges resultaven molt estrambòtics. Estrambòtic, una paraula que sovint feia servir el pare i que em resulta entranyable. És curiós, a Espanya, polítics que no va trencar ni un plat es van passar tres anys a la presó. En canvi, als EUA qui va instigar un assalt i va provocar la mort de quatre persones és ara president. No sé què deu pensar el senyor Puigdemont, però segur que no li fa gens de gràcia, o potser creu que els astres no estaven a favor seu i es va equivocar el dia que va canviar una convocatòria d’eleccions per la declaració interrupta d’independència. Bromes a part, sembla que visquem el món a revés i, malauradament, s’intueixen temps encara pitjors. A Andorra ja sabem que ens costarà signar l’acord d’associació amb la Unió Europea i potser seguirem arrelats a una època passada. Ja ho veurem. És clar que, pensant-ho bé, els postulats del no segurament s’atansen més a l’onada que està envaint aquest món i que també està arribant a Europa, tot i que a Espanya tenen un tal Sánchez que els posa les coses difícils. Me n’alegro. Per acabar, i com que m’agrada escriure i imaginar coses rares, tinc l’esperança que un dia apareguin uns senyors de color verd caiguts de l’espai i ens piquin la cresta... i a ser possible que tinguin una ideologia diguem-ne socialdemòcrata liberal. Si són tipus Vox o més d’extrema dreta, millor que es quedin al seu planeta, que aquí ja anem servits.