De la desconfiança
La Xènia m’escriu un correu 48 hores abans que s’esgoti el termini fixat perquè em lliurin el tercer dels assajos que els he encarregat aquest semestre. Em diu que fa uns dies que es troba molt malament, que té l’anàlisi feta, però que no té prou forces per posar-se a redactar-ho com voldria i em demana si excepcionalment li podria ampliar una mica el termini. La meva resposta és automàtica: que i tant, que es cuidi molt, que s’agafi una setmana més de marge i que salut!
Sé perfectament que la Xènia em pot estar enganyant. I sé que si és el cas, a la classe ja deu estar circulant que se’m pot prendre el pèl fàcilment. En soc ben conscient. I assumeixo el risc. D’entrada, perquè és mínim: cada semestre rebo tot just uns cinc correus d’aquesta mena per un total de 350 activitats lliurades. Després, perquè ella no hi guanya gaire: el quart assaig arribarà aviat i tindrà menys temps per preparar-lo. També, perquè ja ho compenso per d’altres bandes: la docència són equilibris i jo he optat per ser molt exigent en d’altres aspectes. I encara hi podria afegir la coherència: no puc pretendre que aprenguin aplicant el que els explico a la resolució de casos i després limitar les possibilitats d’aquesta reflexió. Però n’hi ha més, encara. I coses més senzilles. Què hi guanyo, desconfiant del que em diu? Falsa autoritat? Control? Reforçar el discurs que no podem fallar mai? Que les excepcions no són justificables? Que les presses sí que ho són, de justificades? Reforçar la importància de la burocràcia?
De tots els arguments que podríem valorar, però, n’hi ha un de definitiu: considerar l’alternativa. Perquè imaginem que la Xènia m’ha dit la veritat i que jo li dic que el termini és el termini i que si no hi arriba, mala sort. El resultat és molt pitjor que si em menteix i jo m’ho empasso. I crec que això que fins ara hem comentat a nivell micro, ens passa constantment en d’altres àmbits (en les relacions laborals, en les relacions amb les administracions, en el debat públic, en les relacions personals) i està al darrere d’un dels mals): ens creiem molt més rigorosos optant d’entrada per la desconfiança de tot i de tothom (tothom menteix, tothom té interessos ocults) però, ben mirat, hi perdem molt més del que guanyem. La desconfiança, ras i curt, ens fa pitjors com a societats.