Dimarts, 9 de abril de 2024

Creat:

Actualitzat:

A la biblioteca pública d’Oslo encarreguen cada any un llibre a un autor diferent. La proposta no seria gaire trencadora –moltes biblioteques públiques ofereixen beques de creació– si no fos per la principal clàusula del contracte: els llibres no es publicaran fins d’aquí un segle exacte. Més enllà de la gràcia de poder descobrir uns nous Margaret Atwoods o Karl Ove Knausgårds inèdits molts anys després de la que hagi estat la seva darrera novel·la, la posició en què situa els autors aquesta condició és tan interessant que no sé què fem sense copiar-la arreu. D’entrada, té un interès literari evident. Per molt que els autors puguin pensar en la posteritat, a esdevenir clàssics o que defensin que confegeixen les seves obres sense pensar en el públic, el públic hi és i l’has de tenir en compte més enllà de pensar a posar-hi teca de la que creus que els agradarà: el to que fas servir, els referents, la llengua... tot, absolutament tot, és un univers compartit entre l’autor i el seu temps. Què passa quan un autor sap segur que cap de les persones que comparteixen el seu món el llegirà i que el seu primer públic potencial tindrà l’edat dels seus besnets? I n’hi ha més encara. Que els joves del 2124 no connectin amb els escriptors d’ara té tot un sentit: no escriuen per a ells. Però com rebran els escriptors que sí que escrivien per a ells des de tres o quatre generacions abans? I com s’hi adreçaran els artistes? Pretenent intemporalitat? Arriscant-se a jugar amb unes tendències inimaginables? Els entendran? Els arribaran? Si la juguesca és apassionant en una dimensió estrictament literària, la cosa es multiplica quan hi afegim la possibilitat que els creadors seleccionats s’hagin plantejat de descriure el nostre temps. Els ajudarà a fer-ho amb menys cotilles? Donarà més ales a explicar-nos bé? I si girem la situació i gràcies a la biblioteca d’Oslo qüestionem tot el que sigui explicar-nos sense la clàusula que ells han afegit al contracte d’aquells a qui han demanat de fer-ho, la pregunta s’imposa i la resposta s’intueix: som capaços d’explicar-nos quan ho fem parlant-nos a nosaltres?

tracking