Tendra

Ara fa una mica menys de vint anys, quan començava a donar classes, feia llegir sempre als meus alumnes una sèrie de textos breus, de diferents autors, que després discutíem i que insistien en la idea que la democràcia no es pot donar mai per descomptada, que sempre és una conquesta tendra, que pot patir retrocessos. Recordo que aquesta part els sonava sempre com a una exageració, com a una cosa que segurament sortia al temari però que no podia passar, i només després de plantar-los als morros una bona quantitat d’evidències que a ells sempre els semblaven exòtiques, començaven a admetre que d’acord, que potser sí. A mi també em costava fer-los germinar aquella idea, aquell reflex de no donar la democràcia per descomptada, perquè fa vint anys, la cosa, certament, semblava força sòlida.

Si avui encara em fes càrrec d’aquelles classes, els problemes potser serien uns altres, però en cap cas hi hauria un dèficit de versemblança o de proximitat de les evidències. De fet, la primera evidència segurament seria que una part gens negligible dels alumnes no veurien els retrocessos democràtics com a improbables sinó com a desitjables. Que això passés a les meves classes avui, és una suposició altament probable. Que això passa a totes les classes com a conjunt, en canvi, és una realitat. Per agafar les dades més recents –que són consistents, però, amb el que passa a altres societats–, a Catalunya, més de la meitat dels joves de 16 a 24 anys avantposen que el país sigui eficaç al fet que sigui democràtic. En efecte, aquesta opinió és majoritària, tot i que més atenuada, a totes les franges d’edat menors de 50. Sumem-hi més elements. Sumem-hi, per exemple, els discursos d’alguns dels partidaris de qui ara mateix parteix com a favorit per ser el pròxim president dels Estats Units, en els quals s’afirma de manera directa que l’objectiu és acabar amb la democràcia. Sumem-hi el blanquejament de l’extrema dreta. Sumem-hi la popularitat dels discursos que foragiten tota complexitat i atribueixen tots els mals de cada país a una sola causa, a un sol bàndol i que apel·len a un sentit comú absolutament esbiaixat i mediatitzat. Sumem-hi tot d’amenaces més lleus però que també fan taca d’oli. I, amb tot això, tan sols 20 anys després d’aquella solidesa, ara la classe es fa sola.