Dimarts, 9 de abril de 2024

Creat:

Actualitzat:

Feia temps que no veia res de Wim Wenders, des de París, Texas i El cel sobre Berlín. D’estudiant l’havia seguit quan començà a la televisió de Múnic. Aquells anys creà el Nou cinema alemany amb Fassbinder, Herzog, Von Trotta i altres. Em cridà l’atenció que Perfect days, la seva última pel·lícula, entrés a la carrera pels Oscar, no per Alemanya, sinó pel Japó.

És una obra que sorprèn, atrapa. Fa pensar. Una narració fílmica sobre la vida quotidiana d’un netejador de vàters i lavabos públics al districte de Shibuya, al centre de Tòquio, on hi ha aquell encreuament de passos de vianants més transitat del món. En una hora hi passen tots els habitants d’Andorra!

Doncs bé, Wenders agafa la realitat del projecte d’arquitectura i disseny The Tokio Toilet de creació de lavabos públics per als Jocs Olímpics del 2020 com el marc i enquadrament on situar el dia a dia de la vida d’Hirayama, el protagonista, el treball del qual és fregar i sanejar els inodors públics, símbol de la cultura d’hospitalitat al Japó. Hirayama viu sol, està molt sol, però no sembla que se senti sol. No faig un joc de paraules. És un home enigmàtic, amb poques dades sobre el seu passat, amb una vida diferent. Un home de rutines, amb una decisió clara de fer bé el seu treball, reconciliat amb si mateix, vivint el que el present li ofereix. I gaudeix amb les rutines: escoltar música, llegir, anar amb bici, regar les plantes, contemplar i fotografiar els arbres. Tota una filosofia de l’existència! Hi veig Sèneca i els estoics. Heidegger i la Sorge, la cura, l’atenció a vetllar pel bon estat, a tenir cura de les coses i dels altres. També el zen. Una aposta humanista, un elogi a la vida, no al progrés. Un elogi al món analògic en contra de la torre de comunicacions de Tòquio, l’altre protagonista. Encertada la banda sonora. Un cant a l’esperança. Són els vells cassets que Hirayama escolta a la furgoneta quan va a la feina: The Animals, Patti Smith, Otis Redding, Van Morrison, The Rolling Stones, The Kinks, el Feeling good final –i catàrtic– de Nina Simone i, especialment, el Perfect day del seu amic Lou Reed, d’on treu el títol i el fa plural. Potser la playlist del propi Wenders. També la meva i dels babyboom.

tracking