Dimarts, 9 de abril de 2024

Creat:

Actualitzat:

Mitjan gener. Janus ja té la cara que mira l’any passat quasi a les fosques i la que mira endavant ja té les galtes de pa de ral. Ja he descobert que tot s’ha apujat i que allò que encara no ho ha fet no trigarà gaire a fer-ho, que a la tele ja no els cal anunciar colònies perquè amb totes les que ens han regalat entre el tió i Reis ja fotem una catipén que fa que ens apartem els uns dels altres per evitar contrastos de pudors que segur que són tòxiques, que el negoci dels fascicles ha caigut en picat, que els qui s’han afartat de nyam i de mam ara diuen que han vingut al món a patir i, colla de bledes assolellades, es passen el dia plorant davant unes bledes bullides i un got d’aigua de l’aixeta que s’han de menjar d’una esgarrapada abans d’anar al gimnàs a fer penitència i passar per la botiga a comprar alguna peça de roba d’una o dues talles més grosses mentre esperen a perdre aquell saïm enllardat i greixós que els preocupa tant.

Ja m’he recordat (la realitat és tan patètica que me n’oblido any rere any) que, com que no m’he vacunat, he hagut de sofrir la bronquitis de cada gener, gran fabricadora de mocs i d’expectoracions interminables; creadora de dolors musculars en músculs ben precisos i en d’altres que ningú sap ni que existeixin; consumidora compulsiva d’antibiòtics diversos, caramel·lets de tots els gustos, xarops dolços i vomitius, mocadors de paper i de setzes, mucolítics que enyoren bafos d’eucaliptos... tot plegat, enguany acompanyat d’un mal de queixal que em feia veure la padrina i em duia a semblar una cagacalces mentre una diarrea de cavall em sacsejava les entranyes. I un cop mig estabilitzada, com aquell qui no vol la cosa i ja veient-me les orelles, la crua realitat em continua recordant una pila de disgustos de gener: que excepte el meu sou s’ha apujat tot (i el poc que no ho ha fet, no trigarà a fer-ho), que he de portar el cotxe al taller perquè ha de passar la ITV, que he de fer la declaració de l’IGI, que he d’aprofitar els quatre dies que deuen quedar de rebaixes perquè ja quasi no tinc ni calces, que els amics se’m continuen morint i que els fills de puta continuen tan amples...

Tu sempre estàs d’humor, em diuen. I tant! Només em faltaria perdre’l. “Volare, oh, oh; cantaré, oh, oh, oh, oh...”.

tracking