'Likes'

Tendim a associar la llibertat d’expressió amb la política, amb tenir dret a criticar allò o allò altre o a defensar que ens sembla bé allò de més enllà. Els qui es refereixen a si mateixos com a enfants terribles (sospiteu-ne!), acostumen també a reclamar una llibertat d’expressió que ningú els ha discutit per combatre una pretesa dictadura d’allò políticament correcte que, sí, té els seus excessos, però que en general no és gaire cosa més que no ser racista, masclista, homòfob, capacitista i coses per l’estil.

En aquesta època d’individualisme en què tots ens creiem molt diferents però defensem un marc mental d’una obertura ben estreta, diria que la llibertat d’expressió també té molt a veure amb el dret a parlar del que bonament ens roti, sense que necessàriament hi hagi una dimensió política. Dit d’una altra manera, diria que la voluntat de ser popular ja genera tanta autocensura com la voluntat d’evitar maldecaps amb els poders polítics o econòmics, i això també és un problema de llibertat d’expressió, un que concerneix la població en general (i la canalla en particular), i que em sembla especialment delicat per a tots els qui creen o pensen amb alguna mena d’altaveu. Dic això perquè d’ençà que les creacions i les reflexions públiques han quedat subjectes a la reacció immediata dels qui les llegeixen, veuen o senten, un dels retrets més habituals consisteix a etzibar als autors que allò que expressen és una collonada, que no interessa a ningú o que farien millor d’escriure d’aquell altre tema, que sí que és realment interessant. Doncs, miri, no. D’entrada, per la megalomania de confondre els gustos propis amb els de la humanitat. O per pensar-se que els qui componen, filmen, escriuen, investiguen o simplement pensen en veu alta han de fer-ho tenint en compte què li interessa a la majoria, com si fossin governs o empreses a la cacera de vots o d’ingressos. Als qui creen i reflexionen en veu alta, els demanaria, de fet, tot el contrari: que no pensin gaire en què ens agrada. Que segueixin les seves dèries, que transitin per carreteres secundàries, que es fixin en coses que potser només els interessen a ells… i que ens les expliquin, encara que la major part del temps no ens interessin. És l’única manera de fer que el món sigui un espai una mica més ampli.