De porc i de senyor...

El 7 de gener algú ha de celebrar que s’han acabat les celebracions, i qui més assenyalat que jo. Només de sortir d’Encamp, a la Bartra, m’avança un d’aquells andorrans que ens han fet famosos a tots els camins que porten a Roma. Al túnel de Ràdio Andorra ja el sentia (rum-rum, ruuuuummm). I a la primera oportunitat, rummmmmmmmmm; tot per a res: per aturar-se a posar gasoil a la primera benzinera. Pobret! Tan superior que es creu i és un pobre desgraciat amb els mateixos maldecaps que jo: pressa quan no se’n pot tenir, un cotxe que li fa de cadira de rodes per anar amunt i avall i que a sobre necessita que li donis droga cara si no vols que se t’aturi a la cantonada. Arribo al restaurant. Sabedora que aquests dies hi ha molta gent, havia reservat una tauleta de les dues que hi ha en un no-menjador i que m’estalvia pujar un, dos o els tres trams d’escales que hi ha al local. A l’altra taula ja hi dinen dos homes (només amb el “bon dia” no he sabut jutjar si eren porcs o senyors). Demanem i, vulguis o no, sentim la conversa dels veïns: diners, diners i uns quants diners més, això val, tinc això, he comprat allò, aquell present m’ha costat un ull de la cara i el regal per comprar aquell favor m’ha provocat una pèrdua de no sé quants euros (jo només sé comptar puces i em perdo, perdoneu-me). Mentre nosaltres ens mengem l’arròs de galeres, una cambrera s’adreça a un dels dos personatges del costat: “Perdoni, vostè és el senyor Pere Peret Pintor que ha trucat reservant taula?” “Sí, és clar, he reservat taula per WhatsApp i una altra per telèfon, per assegurar-ho.” La cara de la cambrera és un panorama en adonar-se com es fotien d’ella després d’explicar que això havia provocat la pèrdua d’algunes comandes tot esperant que el senyor Pintor arribés, i la meva deu ser per amagar-la en descobrir que no he compartit veïnatge amb dos senyors. En arribar a casa, me’n vaig a fer-la petar a Twitter (no em fareu dir-ne ni xeix ni ics!). Algú que feia temps que no m’hi trobava, em diu: “Hola, Roser. M’agrada saber que ets viva.” S’equivoca. Com deia mon pare, germà de vuit criatures més, quan volia acollonar els rics, l’únic viu era ell, que havia pogut tirar endavant tota la vida sense treballar, només pensant en ell, però amb l’aparença de ser tot un senyor.