Dimarts, 9 de abril de 2024

Creat:

Actualitzat:

Fa, si fa no fa, uns vint-i-un segles tocats que un que diuen que deia que era fill de Déu demanava que aquells qui l’envoltaven deixessin que els infants s’hi acostessin. Jo, filla d’en Carol, que sé que no soc res ni ningú, tot sovint he de demanar que me’ls apartin de la vora. No us en foteu, no. De tota la vida que he sigut un imant, no solament per a les criatures, sinó també per als gossos i per als borratxos i els boigs. Avui, un caganiu desnerit se m’ha adreçat amb ulls de malparit i somriure de bitxo reconsagrat. En preguntar-li com es deia, m’ha respost: “Quim. Tres anys.” Li he dit que jo em deia Roser i que en tenia quatre. L’he tingut pendent de mi mirant-me amb ullets de xai degollat per tal que convencés la seva mare que, en comptes de menjar-se unes croquetes eixarreïdes, era millor que es fotés el meu croissant. Mentrestant, dins el meu cap, no sé si sense voler-ho o volent-ho, se sentia el doctor Abella cantant: “Quan tu duies trenes / quan jo era un vailet / no hi havia penes, / no feia mai fred...”. Quant als gossos, tant se val si es diuen Laissa, Doc, Poqui, Ehtú, gossos de casa bona o gossos de carrer que buscarien brega amb qualsevol. Tot és que em flairin o que me’ls miri i ja comencen a transformar la cua en un ventilador, les orelles aixecades se’ls arronsen de cop i els ulls ferotges es tornen ullets de deixa’m llepar-te la pell que m’acabo d’enamorar d’una cosa en forma de dona grossa i talossa. Estic convençuda que tots els gossos del món, petaners o de raça, perfumats com si fossin nens o bruts com guilles, em seguirien a la fi del món. Per què? “Per saber-ho, per no re”, que diria en Carner. Els borratxos i els boigs, foteu-li atxa, són feliços al meu costat. Algú es pensa que els ha convençut que són mala gent, que han perdut la raó o que la tenen malmesa per culpa del mam o de la tòria o d’un estar fins al capdamunt de ser un zero a l’esquerra en un món de xais que prefereixen la cleda a la il·lusió. És igual si van pitofs o han aixecat massa el colze o es miren la vida amb impudicícia, com els covards de la Dolors Miquel, “plens de galons de cervesa”. No me’ls aparteu de la vora que, al cap i a la fi, soc una nena que borda com un gos i que somriu a la vida “amorrada al tanc de la meva tristesa”.

tracking