Dimarts, 9 de abril de 2024

Creat:

Actualitzat:

Moltes vegades, els articulistes fem referència a la síndrome del paper en blanc, però poques vegades parlem de la síndrome del xerrar pels descosits, la que vol explicar que tens tantes coses a dir que no saps per on començar o que no tens prou espai per deixar-ho anar tot. Aquesta és la que se’m manifesta avui. Voldria parlar d’Andorra, de la mort d’en Toni Martí i de les properes eleccions, a les quals podran votar 30.000 persones per decidir el destí d’unes 80.000; també en diuen democràcia, però llavors es queixen que la gent que hi vivim no tenim cap sentiment d’andorranitat. També m’agradaria fer tota una tesi sobre la hipòtesi que afirma que l’Estat anomena llei a la seva violència i terrorisme a la violència dels altres, i podria fer-ho amb Israel i Palestina o, per ser més precisa, entre l’Estat d’Israel (Estat = llei) i el Moviment de Resistència Islàmic anomenat Hamas (no Estat = terrorisme); també en diuen política, però llavors es queixen dels qui no volen prendre partit perquè no tot és sempre com es pinta i el poble humil és qui rep per totes bandes mentre els de dalt se les tenen. I em costa mossegar-me la llengua i no parlar del gos que borda de lluny i de prop admet bastó; d’aquella vaca cega que, podent haver esdevingut la vaca de la mala llet, torna a deixar-se munyir i ni tan sols aixeca al cel l’embanyada testa; d’aquell pes a les entranyes en constatar que, amb aquests polítics cagats de por, hauré de continuar estimant una pàtria pobra, bruta, dissortada i trista. Voldria dir-vos...

I només puc triar un tema, a l’atzar, com (deixem-nos enganyar) El Foraster de TV3 quan tira el dard al mapa. Doncs, mireu, em decanto per l’odi als catalans i a allò que fa tuf de català que es respira a les protestes dels últims dies pels carrers de Madrid de boca dels fills de l’Espanya eterna. A la Guerra de la Independència de Cuba, diuen que els esclaus negres cantaven “¡Ay, madre, quién fuera blanco,/ aunque fuese catalán!”, i Valle-Inclán, el 1919, al poema Garrote vil (un segle més tard encara hi van matar en Salvador), fa referència a la mala qualitat d’un mocador endolat: “Como el paño es catalán,/ se está volviendo amarillo”. Posats a retrocedir, jo recordaré Cánovas del Castillo: “Es español quien no puede ser otra cosa.

tracking