La distopia ja és aquí, a casa

Em meravella escoltar l’última cançó dels Beatles amb música i veus generades o millorades per la intel·ligència artificial, tot i que em fa una mica devergonya alienaelpastitx del videoclip, que abusa de la mateixa tecnologia.

M’escandalitza veure a les xarxes imatges falses de nens palestins malferits, creats amb Midjourney o aplicacions semblants, amb un grau de realisme que, segurament, no només iguala la que podria ser la realitat sinó que aconsegueix desinformar, al punt que mitjans s’hi fan ressò i les dinamitzen.

M’afligeixsaber que els nostres alumnes d’institut i universitat han baixat un esglaó més en la seva autoexigència, i si abans utilitzaven com a font primària per als seus estudis Wikipedia, en comptes dels textosoriginals, ara directament reemplacen el seu esforç intel·lectual pel ChatGPT.

Em pregunto fins a quin punt pensa arribar Meta en el segrest del temps de la seva audiència global, que ara aprofundeix més encara els permisos sobre les nostres dades personals,sempre que no vulguem pagar per publicitat.

M’espanta ser espectador privilegiat del creixement imparable de la cultura de la cancel·lació, sabent que el meu fill mai no serà tan lliure d’expressar-se com vam ser jo mateix i la meva generació.

Vivim una era convulsa, on les “noves tecnologies” ens han facilitat molts aspectes de les nostres vides i han fet del món un espai més pròxim i abordable, però, per contra,ens ha posat com a societat davant d’un mirall que no ens torna una imatgeamb la qualpodem sentir-nos del tot còmodes. Crispats i cada cop més sols i distants dins les xarxes socials, amagats en trinxeres digitals mentre regalem sense control les nostres imatges, dades, gustos i costums, estem enlluernats per tecnologies que no tenim idea com administrar-les i consumir-les amb seguretat, pensant que no són més que eines quan en realitat representen un canvi tan radical com la invenció de la impremta o la màquinadevapor.

I la pregunta és: estan els nostres líders preparats per garantir als nostres fills un marc on puguin garantir-se els drets bàsics de la democràcia liberal? O lesdistopiesque solem veure, tirats al sofà en temporades de 13 capítols, són més presents del que pensem?