Crisantems

Si avui és 2 de novembre, entre Tots Sants i Manresa, avui és el Dia de Difunts. Dia dels Morts, i jo ja fa dies que l’intueixo. El florista de sota casa ha tingut tot de testos de crisantems i, llibre de poesies com soc, cada dia he recitat Llompart: “Tocaven hores. Cap al tard collia/ mon pare els crisantems. Dies i núvols./ En el jardí hi havia un safareig/ on a penes la mort s’emmirallava.” L’avi Roman, com pràcticament tothom, tenia delit per aquest dia; bé, pel dia anterior: es pensava que la festa en recordatori dels morts era ahir, el dia de Tots Sants (ja que hi som, per molts anys a tothom; ahir no vaig donar l’abast a felicitar des dels Aarons fins a les Zenòbies), i any rere any anava al cementiri a portar-hi flors. A la seva dona, és clar, però també als seus consogres (l’Eusebi Plaja i la Conxita, i l’avi Miquel Carol i l’àvia Carmeta); a en José de casa (José Pacheco Lavi); a en Salomón (“pobrecito, que no té ningú”); a una noieta a qui va caure la fàbrica a sobre aneu a saber quin any, però que “portava unes calces tan netes!”... I no vaig veure mai que hi portés ni un sol crisantem; ell hi duia les roses tardanes del jardí o algun clavell comprat a mercat. La mare ja no va heretar això d’anar al cementiri. Deia: “No hi ha res, només la pols de la pols. Aquest dia jo compro un bon ram de flors (de crisantems, no, que fan pudor de mort!) en memòria dels meus, el poso a la taula del menjador i, com a mínim, fa olor per a mi.” Sempre pràctica, la mare, segurament per això va donar ordres que la seva pols es barregés amb la de les Gavarres i així tindria tot l’any herbes i flors, bolets i molses, roures i ullastres. I jo, en sortir al carrer, penso, com Narcís Comadira, que novembre sempre arriba amb un aire dens de crisantems que ho omple tot i recito Ruyra: “Recordem amb enyorança/ els amics que havem perdut./ Llurs cors tendres/ ja són cendres/ dins la fosca del taüt/ i quelcom de nostra vida/ a la tomba s’han endut.” De cop, però, recordo que jo soc una descreguda i que, com M. Dolors Renau, “goso dir que Nadal no m’agrada,/ ni m’entristeix el Dia dels Morts,/ ni ploro als funerals”. Deu ser que, a més de barrejar els sants amb els difunts, no sé si torrar castanyes o fer-vos por amb una carbassa i un llençol.