Gianni Vattimo

Fa uns 15 dies moria a Torí el filòsof i polític Gianni Vattimo (1936-2023), pensador d’una gran influència en la filosofia de l’últim terç del segle passat. L’he anat seguint, però l’he llegit poc. Professor a la Universitat de Torí, company i amic d’Umberto Eco, movent-se en l’eix i la branca de la filosofia del llenguatge. Traductor a l’italià i continuador de l’obra de Nietzsche, Heidegger i Gadamer, fundador de l’escola hermenèutica, i de qui fou deixeble a Heidelberg, on per als dos, interpretar un text és sempre una “fusió d’horitzons”. La seva vida acadèmica i les seves primeres obres estudien la crisi de la filosofia i de la metafísica tradicionals i el pas cap a l’hermenèutica, obrint un període, la postmodernitat, de la qual fou la seva gran figura, juntament amb Lyotard.

La seva pròpia concepció la formulà el 1983 amb la publicació d’Il pensiero debole i, dos anys més tard, amb La fine della modernità. Vattimo creia que “el pensament feble”, en defensar un relativisme per la caiguda del pensament “fort” anterior, era la clau per a la democratització de la societat, particularment per la història europea, la disminució de la violència i l’expansió del pluralisme i de la tolerància. Diu textualment a les primeres pàgines d’El Pensamiento débil: “Frente a una lógica férrea y unívoca, el pensamiento débil es necesidad de dar libre concurso a la interpretación; frente a una política monolítica y vertical del partido, necesidad de apoyar a los movimientos sociales transversales; frente a la soberbia de la vanguardia artística, recuperación de un arte popular y plural; frente a una Europa etnocéntrica, una visión mundial de las culturas...”

En les últimes publicacions Vattimo va girar cap a la religió i el cristianisme, amb una ruptura, però, amb el pensament de Grècia i Roma. Així les obres Credere di credere (1996), Dopo la cristianità (2002) o Verità o fede debole? (2006). A la vegada s’havia tornat un ferm activista de les causes dels oprimits. El pensament no solament havia de ser “feble” –deia– sinó també el pensament “dels febles”. La filosofia com a acció política. No deixa de ser irònic l’epitafi triat per Vattimo: “Era feble”, afirma. Descansi en pau.