Dimarts, 9 de abril de 2024

Creat:

Actualitzat:

La son sempre m’havia vençut. Ja podia tronar i ploure; fer un sol que ferrés els ous sobre l’asfalt; tenir examen de trigonometria; buscar com s’escriu en estàndard una paraulota tan empordanesa com xeliàndria; demostrar que les polles xiques fan el brou quasi tan bo com les gallines velles tot i ser miques, camacurtes i becariques; haver d’acabar si us plau per força el vestit de ganxet per a la nena, a qui havien de batejar demà passat no, l’altre; sentir volar les papallones per l’estómac perquè l’enamorat m’havia fet un petó; agafar una emprenyada de pebrots perquè la mar sempre m’ha robat les roses; haver d’entomar la mort de qui més he estimat; aguantar els qui troben a faltar alguns diacrítics, però alhora se’ls repixen els pronoms febles; patir hores i hores la sala d’espera d’un hospital i que ningú em digués ase ni bèstia... Res, passés el que passés, quan el meu cul veia un llit, el meu cos sencer ja dormia, sense necessitat de camises de dormir de setí ni dormir el son de les pomes. I hauria jurat que, de tant en tant, era capaç de dormir caminant i amb els ulls oberts, però no vull que, aquells que tenen la vida quadriculada al mil·límetre i ja eren grans quan eren petits, m’acusin de fantasiosa.

Deu fer quinze dies que la son m’ha abandonat, fins i tot se m’ha tret de les orelles. Se’n deu haver anat amb alguna rossa de pel·lícula (tot postís) o amb un mascle de gimnàs (tot untat d’oli). Tant se val si estic descansada o rendida, que hagi sopat d’un míser iogurt que feia anys que demanava clemència dins la nevera o d’un estofat de vedella, que hagi begut aigua cristal·lina gens inodora ni insípida o hagi enfilat un vi blanc amb un parell de gintònics i un parell de whiskies amb gel o sense... Tot és jau, gira i tomba; alça’t, pipí, badall, got d’aigua i llit; jau, tomba i gira; alçat, got d’aigua, badall i pipí, i tota la nit igual com aquell ciclista de pega i mastega. El metge ja m’hi ha posat una etiqueta: n’ha dit insomni i s’ha quedat tan ample quan li he dit que es fiqui unes hipotètiques pastilletes per allà. L’insomni rai. És cosa de poetes, que s’enyoren de la pols i enganxen les galtes als llençols rebregats. Quan la son passa de llarg i l’insomni m’encalça, escric versos a la lluna mentre un merlot em canta.

tracking