Caminar amb 27 peus

Europa, més ben dit, la Unió Europea, continua caminant. Tot i ser combatuda des de fora i des de dins és l’espai democràtic més ferm i atractiu per viure. La seva legitimitat, per sort, deriva més de l’execució de les seves polítiques que del procés per arribar-hi. Els seus processos institucionals són lents i la introspecció és eterna. On para la Conferència sobre el futur d’Europa? Cert, la pandèmia l’ha frenada, però també les habituals discussions sobre lideratges i l’estructura burocràtica.

Però no ens enganyem. El futur d’Europa ha de ser decisió de tothom, decisió per pensar què volem i podem construir entre tots en el camí de promoure els valors de la UE. Són clars en l’article 2 del seu tractat: la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’estat de dret i el respecte dels drets humans.

Molt probablement d’aquí a un mes, els dies 5 i 6 d’octubre, a Granada, en el marc de la presidència espanyola, la UE recuperarà altra vegada l’ampliació dels seus membres com a destí propi. L’agressió russa a Ucraïna ha vençut la fatiga i el cansament de l’ampliació. Pot semblar una fugida endavant, més el missatge polític és clar: donar resposta a l’espera i l’esperança d’Ucraïna i dels països dels Balcans occidentals. La cimera dels líders dels 27 membres de la UE, així com també la tercera reunió de la Comunitat Política Europea, on a més dels 27 hi són presents altres 17 països europeus, segons el format ideat pel president Macron, serà clau en l’impuls polític i pressupostari d’aquesta futura ampliació, potser gradual i amb velocitats diferents. El desafiament és gran i no serà fàcil de pair, com tots els canvis de paradigma europeus. L’atac a Ucraïna ha accelerat el procés i només cal recordar que 8 dels 10 països aspirants a l’ingrés a la UE han patit una guerra, en un moment o altre dels últims 30 anys.

Ens esperen anys interessants, segons el sentit occidental i xinès de l’expressió. La UE continua aspirant a un paper geopolític protagonista, tot i ser molt lenta en la presa de decisions. No deu ser fàcil caminar amb 27 peus i menys amb 27 caps. Potser en política exterior i de seguretat caldria passar de les votacions per unanimitat a majoria qualificada.