Són tres mil

Unes eleccions, ja ho sabeu, tenen dues funcions principals. Sobretot a Andorra. La primera –la principal–, repartir quotes de poder. La segona, comptar-nos. Pesar-nos. Una mena d’enquesta amb menys informació, però sense marge d’error.

Si ens mirem les generals del 2-A amb les primeres ulleres, les conclusions principals ja s’han dit per aquí o per allà: Demòcrates es desgasta molt menys del que es podria haver esperat; socialdemòcrates –per l’oportunitat perduda i per la gran pèrdua de vots– i liberals –condemnats a l’enèsima refundació– queden molt tocats, ja veurem si de mort, i una nova proposta que beu de tots ells però que se’ns presenta renovada des de diferents punts de vista entra amb força i, si manté les expectatives generades, ara que deixa de ser una incògnita pot guanyar fàcilment més suports en forma de paperetes, d’afiliats i de socis locals –que és la clau de volta per poder fer més salts endavant.

Si ens mirem les generals del 2-A com una macroenquesta, però, la notícia, clarament, és a una altra banda. No és Carine Montaner però sí tots els qui han apostat fermament per ella. Fins ara, la xifra era una incògnita. Ara ja els tenim pesats. Són tres mil. 3.067, de fet. Un de cada deu andorrans amb dret a vot. La xifra, a més, té una solidesa important. Es reparteix de manera uniforme a totes les parròquies. És independent de les candidatures territorials presentades. I ha sigut formidablement elevada malgrat que la campanya d’Andorra Endavant ha estat objectivament poc intensa. Però aquesta és justament la fortalesa d’una proposta com la de Carine Montaner, que es basa a aprofitar uns mecanismes mentals i emocionals que trauran rèdit de situacions que sempre restarien a formacions que van a buscar un vot més racional. Són tres mil, doncs, i jo no apostaria gaire que es desdiguin aviat del seu suport. La proposta té un sostre, sí, i si no és capaç d’evolucionar més enllà del discurs actual, la comparació amb referents similars ens diu que el fenomen anirà perdent pistonada. Ara per ara, però, són tres mil. Tants com tres mil i tan pocs com tres mil. El més important era pesar-ho per tenir-ho present, per no menyspear-ho i per no sobrevalorar-ho a l’hora de prendre decisions.