La foto

Entenc perfectament que els temps d’immediatesa no són bons aliats dels semiòlegs. I tot i així, vivim en els temps del mem, on cada imatge té la capacitat de ser icònica a l’instant –encara que caduqui pocs instants després. Comptat i debatut, em costa molt d’entendre que, amb semiòlegs o sense, no pensem una mica millor les fotos que ens fem. En temps de precampanya, tenim una horda de candidats i d’assessors de campanya pendents de comes, punts i comes, editorials, i fotos que ens fan els altres i, en canvi, detecto una alegria força irreflexiva amb les fotos que els uns i els altres podrien controlar millor. Podríem parlar de la foto de presentació de llistes d’una aliança llarg temps enemistada i que en el moment de fer visible la reconciliació van optar per un tipus d’imatge que s’assemblava més a un tret al peu que a una foto per generar il·lusió. Però, per transversalitat, crec que té més sentit de parlar de la foto. La foto. Perquè encara no ha començat la campanya però dubto que tinguem una foto més significativa que la que van poder captar els fotògrafs del país aquesta setmana a la sala d’acte de La Llacuna. Els fotògrafs més neutres i els fotògrafs amb més mala llet o intenció, tots ells, perquè aquest cop no depenia d’ells. Aquest cop era el quadre acceptat que ho servia en safata. Si encara no sabeu de què parlo, busqueu plataforma sindical i caps de llista a google i busqueu per exemple la foto del gran Nando Galindo a aquest mateix diari. Busqueu-la i mireu-vos-la. I feu l’exercici. No cal ser experts en semiòtica per detectar el més bàsic. Si podeu, de fet, mireu d’evitar d’identificar qui són els candidats i qui són els altres. Va, què hi veieu? Jo hi veig una tarima, gent pujada a sobre i gent a sota, sotmesa, rebent instruccions, alliçonada. I dubto molt que aquesta sigui la foto que interessi als uns i als altres. Perquè no interessa als sindicats de la funció pública aparèixer com els privilegiats que són capaços de fer jeure els candidats als seus peus. I perquè encara menys interessa als candidats figurar com els sotmesos que acoten el cap i que diuen sí amén a tot allò que els hi reclamin. I si no els interessa, ei, que no ho facin. I si ho fan quan aquí sí podien evitar-ho, que no ens discuteixin els punts i coma el mes que ve.