Besucs

Si ens imaginem la nostra evolució com a espècie de manera gràfica, fa un temps que costa no pensar que la corba que va començar a ascendir lentament ara fa molts milers d’anys ja ha arribat al seu zenit i enfila a poc a poc la seva davallada inexorable cap a l’extinció. Si acotem la reflexió sobre la nostra evolució a l’àmbit del llenguatge, per exemple, es fa molt evident que anem pel pedregar. I no, no parlo de l’ortografia sinó de qüestions molt més determinants. M’imagino l’inici dels nostres temps amb ben poques paraules, una mica com el García Márquez ens descrivia aquell Macondo primigeni on “el mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”. M’imagino un món ben pobre, amb sís i nos i para de comptar, un món on trigarien a arribar els potsers, els nobenbés, els sifaonofas, els forças, els molts i els gairebégens i on les alternatives a la literalitat trigarien encara molt més a fer-se camí. La conquesta dels matisos, de la ironia i del sentit figurat és un dels patrimonis més valuosos que rebem quan naixem, una llengua rica que combinada amb les matemàtiques, per exemple, ens permet explicar pràcticament qualsevol fenomen, situació o emoció. Com tots els patrimonis donats per descomptats i poc valorats, però, ens l’estem deixant prendre i les esquerdes comencen a fer-se cada dia més visibles. Cada cop que llegim discursos sense anar més enllà de la literalitat i cada cop que li exigim a algú que s’expressi de manera que se’l pugui entendre de manera literal. Cada cop que un professor d’alumnes granadets i un assessor de comunicació reclama frases curtes i simples. Cada cop que hem d’aclarir que és broma. Cada cop que li exigim al llenguatge informal o a la poesia que es regeixi pel diccionari. Cada cop que un sociòleg ha d’aclarir que quan diem un 80% de probabilitat no vol dir “amb tota seguretat” sinó simplement “molt probable”, i que quan hi ha un 80% de probabilitats que una cosa passi vol dir que n’hi ha un 20% que no passi. L’altre dia vaig dir que a no sé quines eleccions podria haver-hi partit i tres persones van replicar-me que com podia estar tan segur que guanyaria l’oposició. Tenien raó, no hi ha partit: ja han guanyat els besucs.