El fracàs de la reforma sanitària

Val a dir que la reforma sanitària tenia objectius legítims, com ara que el metge de capçalera fos el gestor de la nostra salut i que la història clínica compartida (HCIS) fos una eina que estalviés diners i atorgués eficiència. A la pràctica, la reforma ha anul·lat la lliure elecció de metge i ha demostrat ser ineficient, ja que el sistema és molt més car, tot i el descontrol anterior. Descontrol fàcil de controlar amb més inspecció i que, paradoxalment, la reforma no tan sols no ha evitat, sinó que ha creat nous problemes. Les visites telemàtiques, necessàries en un món interconnectat, han donat lloc a abusos que, a banda de l’ètica professional de cadascú, també s’han produït per no estar ben definides quan es van introduir durant la pandèmia. El pacient ha perdut privacitat, ja que a l’HCIS, a més dels professionals sanitaris tractants, també poden accedir des del ministeri i la CASS. Ningú justifica la perdurabilitat d’aquesta mesura, aprovada com a excepcional durant la pandèmia, però que ara és inadmissible.

El ministeri de Salut és el principal responsable de les deficiències i anomalies actuals; mai ha estat un exemple de lideratge ni ha tingut les idees clares en relació amb la política a seguir. La CASS sempre s’ha caracteritzat per anar a la seva i acontentar els seus empleats amb avantatges que ja voldrien els escarnits funcionaris del cos general. Tampoc la CASS s’ha interessat en la reforma de la gestió sanitària i s’ha mostrat passiva a l’hora d’aplicar mecanismes de control per evitar la degradació del sistema. Ni el ministeri ni la CASS han imposat sancions als possibles abusos, malgrat tenir coneixement a través de l’accés a l’HCIS. El SAAS, amb un pressupost milionari i uns increments de plantilla injustificats, no ha estat capaç de transmetre a la ciutadania i la resta de professionals el seu potencial ni guanyar-se la confiança dels pacients. Si els tres organismes fossin objecte d’una enquesta de percepció, no sortirien ben parats.

Sobra desídia institucional i falta lideratge per guanyar-se la confiança de la població; també manquen coneixements tècnics de política sanitària. Les claus del fracàs de la reforma només poden ser tres: o bé no era necessària, o faltava definició o faltava honestedat i preparació en els impulsors.