Foc i lloc
“¡Qué cajones!”
Sembla que tot va començar quan la senyoreta em feia llegir coses com “Mi mamá me mima”, però no és veritat. Ve de més enrere, de quan a casa s’encaparraven a fer-me dir el nom del meu germà Josep Lluís. Pretenien que, com a mínim, li digués Selís. Res. La Carol petita només va arribar a Lis, i encara amb prou feines. Però és que això de lligar sons era d’una dificultat absoluta i les vaques (que feien “mu”) van acabar sent “mumues”, l’eina que servia per a pentinar era una “pentina” i l’aigua d’olor que l’acompanyava era “collona”. Potser és perquè ningú havia aconseguit fer-li dir segons què que es va amoïnar quan, la mateixa senyoreta que no la renyava quan deia que “la veia tenia paia a l’ui”, posava el crit al cel quan deia que “un cago cagagat de gocs passava per la cagatega de Goses i les godes li feien cagic-cagac”.
Però, amb paciència i una canya, molt temps abans de saber distingir les consonants oclusives sonores de les sordes, ja sabia diferenciar el so de “Babau, beu vi bo i viu bé” del d’“Un plat pla blanc ple de pebre negre està” o el de “M’han dit que tu has dit un dit que jo no he dit” del d’“Un tigre, dos tigres, tres tigres”, i sense saber ni què eren les fricatives, sabia que “en Pinxo li va dir a en Panxo ‘vols que et punxi amb un punxó?’ i en Panxo li va dir a en Pinxo ‘punxa’m, però a la panxa, no’” i que “setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat que encara penja”. Però, encara ara, quan no li interessa, fa veure que no sap si de genollons collia codonys o collons o si la polla que va tenir sis fills xics, mics, camacurts i ballarics era xica, mica, camacurta i ballarica.
Però, com que la perdiu diu a la garsa “què fas tu garsa?” i “què fas tu, perdiu, la garsa li diu”, ja he après que, a un pi xic, escala no cal, però si escala cal, du-li. No fos cas que em passés com en Pau, que manobre fou i fent un pou va perdre un peu, i un veí va dir a l’hereu: “Pius, en Pau ha perdut un peu al pou.”
(En memòria de l’avi Roman, que a l’escola, allà a Granada, tenia una senyoreta que, quan un nen deia “Zí, zeñó”, el renyava dient que havia de dir “Zí, zeñó” i no pas “Zí, zeñó”. Potser per això, ell sempre repetia: “Los cajones de la ropa, los cojines de lavar; qué cajones, qué cojines, qué cojinazos tendrá”.)