Un país pensat per a rics

Una bona amiga em compartia fa uns dies la seva angoixa en pensar que els preus abusius del mercat immobiliari els feia plantejar la possibilitat de marxar del país. No és nascuda a Andorra però fa més de vint anys que hi viu i ha format aquí una família, una vida, i li agrada. No vol marxar però sent, com ens passa a molts, que la dinàmica que està prenent el país ens empeny cap a fora. Alguns fa temps que ho anticipen, comparant Andorra amb Mònaco. La temàtica és poc original per fer un article d’opinió, ho sé, qui més qui menys ja té el seu veredicte sobre la situació. No per molt matxacat, però, és menys indignant. És literalment vergonyós veure pisos de 60 metres quadrats a 800 euros al mes o a 250.000 euros per als més agosarats que pretenguin comprar. I és literalment vergonyós que la gent del país s’hagi de plantejar marxar. Resulta insultant escoltar segons quines declaracions d’alguns propietaris –evidentment no tots– que es treuen les puces de sobre com si el problema no anés amb ells. M’atreveixo a dir que el sentiment de la meva amiga és generalitzat i que la gent del carrer, la normal, la que va cada dia a treballar i llegeix els diaris mentre fa el cafè, se sent insultada i menystinguda. Andorra s’està convertint en un país per a rics i tots els que hi tenen alguna cosa a fer miren cap a una altra banda o fan actuacions mínimes que no solucionen el problema de fons. La sensació és d’estar fent trampes al solitari. Es parla de pisos de protecció oficial, molt necessaris per a la gent amb risc d’exclusió, però que res tenen a veure amb el problema actual. També es parla d’una mitjana de preus de lloguer de 650 euros perquè el càlcul es fa tenint en compte tot el mercat i no tan sols els habitatges actualment en oferta. I la resta de mesures no són més que pedaços que han frenat en un moment donat el cop però que no han anat a l’arrel. I si a més ara no es va més enllà i l’IPC segueix pujant pels núvols, a final d’any de poc servirà que els contractes estiguin congelats però es puguin incrementar amb l’elevat percentatge de l’índex de preus al consum. Ja sabem que la situació no té fàcil solució però també sabem que amb sous de 1.500 euros al mes és impossible fer front a uns preus que no es poden definir d’altra manera que no sigui amb adjectius com desproporcionats i abusius.