Botellot

Com que això és una columna de diari i tot això i allò, li’n direm botellot, malgrat que tots (tu no, d’acord) tinguem al cap botellón. El problema amb el nom de la cosa no ve tant de l’adaptació al català del terme sinó de la connotació negativa automàtica que suscita la seva associació directa amb l’alcohol, un lligam que es fa esquiu en els alcoholòdroms oficials, tolerats i promocionats, designats amb referències eufemístiques com oci nocturn (com si parléssim de quedar per jugar a l’Uno tot bevent una orxata) o directament tergiversades en el cas de les discoteques, que sí que són caixes però on l’interès principal per a molts (per a tu sí, d’acord) no és la música que s’hi sent. I sí, el problema de l’alcohol i de la brutícia generada en els botellots és cert, és real, i s’hi ha de fer front. És tan cert, però, com el problema de l’alcohol dins dels locals d’oci nocturn, com el problema de la brutícia després d’una festa major, com el problema de l’alcohol al bar del poble i com el problema de la brutícia a la muntanya o als llocs d’aturada dels autobusos de viatges organitzats. Si el problema és l’alcohol i la brutícia, fem front al problema de l’alcohol i de la brutícia, indignem-nos per l’alcohol i la brutícia. O girem-ho: si el que ens fa nosa és el format de com es beu i de com s’embruta, potser el nostre problema no és l’alcohol i la brutícia sinó el format. I què té de diferent el format del botellot? Que té lloc al carrer. Res més. I ja ho té això, el carrer. Que és visible, que no ens permet amagar la tirada per l’alcohol del nostre jovent, que no ens permet amagar l’incivisme. I ens incomoda. Preferiríem que les coses es fessin com toca, és a dir, amagades i integrades en el mercat. A mi, ves, els botellots em generen certa simpatia. La mateixa que quan veig gent jove que queda a les biblioteques i que potser no acaba ni llegint ni estudiant però que ha triat la biblioteca com a espai de trobada. En un context on tot queda mediatitzat pel consum, que els joves es facin seu l’espai públic ja m’està bé. I sí, beuen, ja n’hem parlat. Però també xerren. També juguen. També riuen. Junts. A l’espai públic. El que els reclamem que facin quan els veiem entotsolats amb el mòbil. Potser tenen raó: res no ens està mai bé.