L'orquídia

Ja comença a fer un any de moltes coses, quins pebrots! A l’hora d’esmorzar, entre el seu panettone i el meu llonguet de fuet, entre el seu cafè amb llet i la meva cerveseta, en Ricard em recorda que ja fa un any que no pot pujar cap al Pirineu amb la bicicleta; concretament em parla de la seva estada al refugi de Coma de Vaca, pujant pel coll de la Marrana i la coma de Freser des de Vallter. Enyora la neu, passar fred a Tor i venir a Andorra a fer-nos mirotes a la Karina, a en Jaume, a la Cris o a mi.

Som a 25 de febrer i entre el 28 d’aquest mes i el primer de març (l’any passat era de traspàs) farà 365 dies que no veig moltes de les persones que més estimo en aquest món. Era l’aniversari de l’Empar, que només fa anys cada quatre anys, i ho vam celebrar a l’ermita de la Mare de Déu de l’Esperança de Cruïlles. Ens vam abraçar, ens vam petonejar, vam riure, vam mamar, vam dinar, vam cantar, vam riure més, ens vam tornar a abraçar, vam fer la botifarra, vam caçar espàrrecs, vam tornar a riure i a besar-nos, vam repetir de mam... I enguany res, res de res; quins collons!

La setmana entrant farà un any que va sortir el llibre de l’Àlvar sobre en Cinto i, il·lusionats i contents, vam començar-ne les presentacions. La primera va ser a Barcelona el dia 5, i la segona, amb l’Albert Villaró fent-nos companyia, el dia 12 a La Fada Ignorant. Sortint de La Fada, amb l’Anna i en Pere Miquel vam anar a fer un mos. Mentre ens acabàvem les patates fregides i escuràvem les cerveses, ens va arribar un missatge als mòbils: a partir de les dotze de la nit, tancats i barrats a casa. Aquests dies, un any després, La Puça tanca. Quins ous!

A la presentació d’Andorra, entre altres bons amics que van esquivar la por, hi havia en Bernt i l’Antònia, alemany ell i mallorquina ella, de qui ja us he parlat alguna altra vegada. Veient que anaven mal dades, van decidir anar-se’n cap a casa, a Alemanya, i ens van deixar les flors perquè en tinguéssim cura. En aquest any, l’orquídia, rient-se de papaus i de mals averanys, ha poncellat tres cops i ens ha regalat divuit flors. És com si, fidel als seus orígens i recordant Teofrast, ens digués: “Ja sé que també en teniu els testicles plens!” I tal dia farà un any.