Foc i lloc
Comprensió lectora
Diuen que saben llegir, però només saben lligar lletres i encadenar paraules
Ho afirmo, ho confirmo i, si voleu, ho firmo: vaig aprendre a llegir abans d’anar a col·legi. El pare obria El trobador català per qualsevol pàgina i jo, assenyalant les lletres amb els dits, llegia qualsevol poesia. Us diré més: la senyoreta Buxeda quedava parada quan obria el llibre i, encara ella no havia començat (“Mi mamá...”), jo ja acabava (“... me ama”). I, amb la mateixa seguretat que us he fet les asseveracions inicials, us prometo que no entenia absolutament res del que llegia. Què coi volia dir, parlant d’una gata, que “va escaldar-se la sabata”. Que el llibre de col·legi parlava de la Carmela era segur, però... “me ama”? Què em feia, pobra mare? Passats els anys, cada vegada estic més convençuda que hi ha persones que diuen que saben llegir quan volen dir que saben lligar lletres i encadenar paraules, però que solen entendre naps per cols perquè veuen fantasmes on no n’hi ha o llegeixen tan literalment que se’ls escapen ironies, bromes, males llets o bonhomies. Va, deixo de teoritzar i us en poso alguns exemples d’aquestes darreres setmanes. Si cites Gramsci i dius: “La revolució és una cosa gran i tremenda. No és un joc de diletants ni una aventura romàntica”, defensen que has dit que els independentistes catalans haurien de canviar els lliris per kalàixnikovs i les cassolades per molotovs. Afirmes que la majoria de masclistes que coneixes són dones i algú entén que estàs dient que els homes són uns innocents gens masclistes. Se t’acut mostrar perplexitat perquè una noia de setze anys, sense ofici ni benefici i sense que ningú hagi explicat que pertanyi a cap família multimilionària, pugui recórrer el món i preguntar qui li ho paga, aleshores diuen que has dit que això del canvi climàtic és una bestiesa i que la Greta hauria de perdre el temps pentinant-se les trenes. Quan a aquell qui t’ha insultat o s’ha rigut de tu, li dius: “Jo també t’estimo”, sol ser un paio tan intel·ligent que entén que l’estimes de veritat; i quan l’engegues a dida amb un somriure d’orella a orella, es pensa que li has dit “bonic”. I tot això per no parlar d’aquells qui no han menjat mai sopes amb tu i que gosen dir-te: “Nena...” Si no esteu cansats de llegir-me, en parlarem un altre dia.