Foc i lloc

Tu rai

L’he engegada a dida perquè m’ha dit: “Tu rai, que vius a Andorra!”

Creat:

Actualitzat:

De cap de les maneres. No penso parlar de la collonada de Halloween, perquè no em va ni em ve, perquè la por que l’acompanya em fa riure i perquè no m’agraden els caramels ni les criatures. Tampoc penso dir res de Tots Sants si no és per felicitar-vos a tots i recordar-vos que no heu de confondre aquesta festa ni amb el dia dels morts, que és l’endemà, ni amb aquella imprecisió que ens sol situar no se sap on en relació amb Manresa.

Com que, de llegums i moniatos, no te’n fiïs que fan flatos, me’n descuido conscientment i us parlaré de castanyes. N’hi ha de tantes menes que no sé per on començar, però tenint en compte la temporada, la pudor que m’arriba per la finestra i que ja us he citat els moniatos, les primeres que em venen al cap són les comunes, aquelles tan calentones i plenes de cucs que emmascaren els dits i que estan emparentades amb les glans, que són unes castanyes de Mallorca que només menja la gent porca. Amb tot, a l’hora de menjar, a mi només m’agraden les castanyes de mar, que a casa meva s’anomenen garotes o garoines, tot i que hi ha qui en diu eriçons de mar o oriços o bogamarins. Però, deixem-ho perdre, que sempre acabo parlant de menjar i beure i les meves columnes s’assemblen tant a un tractat de gastronomia com un ou a una castanya, que dirien les àvies tot posant-se bé la castanya, aquell monyo ple d’agulles que sempre duien encavalcat per damunt del clatell i que solien tapar amb un mocador de cap gris o negre que les feia més velles que no eren i que semblés que sempre s’aixecaven amb la castanya torta. Un moment, que em truquen...

Era la Vica; sí, aquella que té una castanya que com més se l’arregla més se l’embolica. Res, que diu que li sap greu que a Catalunya els del lliri s’hagin cansat de parar l’altra galta. I anar xerrant, fins que l’he engegada a dida perquè, quan li he dit que ho feien per treure les castanyes del foc a gent com ella i que era vergonyant que la policia, sempre tan ponderada i constitucional, els engaltés cada castanya i els clavés cada castanyot que déu-n’hi-doret, m’ha contestat: “Tu rai, que vius a Andorra!” Tu rai? A en Turrai, li torraven castanyes al cul i no se’n queixava! I que en fa, de temps, que és mort!

tracking