Silenci

Segurament deuen haver estat els trons i llamps que m’han despertat aquesta nit, que han fet molta fressa i poca endreça, els que m’han dut a pensar en la quantitat de saliva que gastem inútilment. Parlem pels colzes i entre dents i alguns fins i tot parlen de nas o a cau d’orella; n’hi ha que parlen tot sols i alguns ho fan en plata, però els menys de fiar són aquells que fins i tot parlen llatí. I dels qui parlen gras o ho fan en castellà, val més que no en parlem. Tot plegat per no parlar dels qui xerren massa, que a vegades xerren per les butxaques i ho fan més que una cotorra, més que el vi o més que setze. Encara que no hi hagi res a dir, sempre hi hem de dir la nostra sigui per bé o per mal; és a dir, que sempre estem disposats a dir-ne alguna de grossa, sense tenir gaire en compte el què diran, com si diguéssim.

Sigui com sigui, parlem, xerrem, garlem... i, en canvi, enraonem poc, en el sentit de raonar allò que diem. Potser per això és tan valuós el silenci, un silenci que les noves generacions ja senten com a insuportable, com a estrany, com a alienígena... Ensordidor per si mateix, tots els escriptors han poetitzat el silenci. “Al principi, només era el silenci. Déu no havia nascut”, afirma Carles Duarte. Martí i Pol ens diu que “assaborir el silenci és una molt discreta forma d’estimar”, Montserrat Abelló ens parla del “fred íntim del silenci”, Joan Barril ens deia que “el silenci és més contundent que la paraula” i Josep Maria Espinàs ens va ensenyar que “el silenci és el germà cridaner de la soledat”.

Perquè el silenci és en les ales d’una papallona, en els ulls dels enamorats, en la cara riallera de la lluna plena, en el titil·lar de les estrelles, en l’aroma de les roses, en el vaivé de l’aire, en la sal del vent i en la pregonesa de la muntanya, en la pau dels herois, en la por dels desvalguts, en la queixa dels oprimits, en les llàgrimes de la impotència, en la carícia dels amants, en les gotes de pluja i els flocs de neu, entre les lletres dels poemes i les notes de les cançons, darrere el traç dels pintors i el càvec dels pagesos, en aquests vespres insuportables i xafogosos de juliol... Callo, que vull rellegir El silenci de la mar de Vercors.