Han tornat, avi

Ja saps com t’enyoro des que vas marxar i que de tant en tant et parlo com si et tingués a prop, a cau d’orella. Enyoro aquells sopars de rostit amb patates fregides i les grans xerrades sobre el bé i el mal, Catalunya i Espanya, les dretes i les esquer­res, García Lorca i Rafael Alberti, els teus vuit nets i onze renets... I recordo amb orgull que tinc sang andalusa (“qui perd els orígens perd la identitat”) i que has d’estimar el país que t’acull i adaptar-t’hi (“no s’és d’on es neix, sinó d’on es peix”). I miro de no oblidar res del que em vas explicar: el besavi transportant aigua per La Alpujarra granadina explicant històries d’Aben Humeya, la besàvia caminant des de Dólar fins a Morón de la Frontera per anar a buscar els fills que l’home li havia robat, la teva decisió de pujar a treballar a Catalunya als setze anys perquè a casa patíeu misèria, el teu allistament a les tropes republicanes i la teva lluita al costat dels “rojos”, la teva condemna a mort perquè eres un perdedor, l’indult que et va aconseguir l’àvia fregant ter­res i llepant culs entre els cacics i els militars de Granada... I també intento recordar tot el que em vas ensenyar: que totes les persones som iguals i que no ens podem desentendre de cap injustícia, per remot que sigui el lloc on passa o per desconeguda que sigui la gent que la pateix.

I aquesta setmana, avi, he sentit com es removien els teus ossos i els de tants d’altres, alguns dins les tombes, alguns encara enmig dels rostolls de les cunetes. El feixisme més pur i dur ha tornat a entrar a l’Estat espa­nyol i ho ha fet per casa teva, avi, per aquella Andalusia per la qual vau lluitar contra el franquisme, contra el latifundisme, contra els señoritos; per aquella Andalusia de gent treballadora, pobra i honrada, amb durícies a les mans i engrunes a les butxaques... I ho ha fet com ho va fer per primer cop a Alemanya... per les urnes! Què vàreu fer malament, avi? Què hem fet malament els vostres fills i els vostres nets? On ens hem equivocat tots plegats? No ho sé, però, com tu i com Lorca, “en la bandera de la libertad / bordé el amor más grande de mi vida” i en la defensa de la llibertat no descansaré fins a la mort, encara que sigui la meva.