De cap per avall

Segur que de tant en tant us ha passat: tenir un dia d’aquells que el món se’t gira de cul i tu, que ja has començat de bon matí a trepitjar caca, vas empassegant amb tot de problemes. Doncs la tifa que jo vaig trepitjar devia ser de les grosses, perquè ja fa més d’una setmana que tots els trets em surten per la culata i que si l’encerto l’endevino; tot em surt malament, l’amic Murphy fa valer la seva llei en tots els meus projectes i la vida em porta per la seva derrota mentre jo vaig fent plans.

Estareu d’acord amb mi que és impossible que a algú de terres baixes, tot i que faci una pila d’anys que visqui aquí dalt, el faci feliç una nevada de pam i mig (no podria nevar només del Funicamp amunt?). I neu i més neu. I això que feia quatre dies que havia canviat les rodes del cotxe i em sentia com una nena amb sabates noves. Doncs, res, gran nevada i l’endemà decideixo anar-me’n Runer avall (definitivament no, que faria feliç massa andorrans) a veure el mar. Res de res. Encara no he sortit del país i el cotxe em fa figa i em deixa tirada al Punt de Trobada. Apa: maletes, abrics, grua, taller... i anar fent. Truco a un taxi: tres quarts d’hora perquè arribi. Si us plau, porteu-me a llogar un cotxe. Quan hi arribo, no els en queda cap. Ves a un altre lloc: sí, senyora, però només tenim cotxes petits. Els meus ics quilos (ics més zeta més i grega), quan arriben a destinació després de tres hores i mitja plegada dins la llauna, no són capaços de desentumir-se, però no passa res, que és festa i tinc un sopar amb els amics. I tot va com una seda...

Mentrestant, a Catalunya es parla pels descosits de Ramón Cotarelo, Albert Boadella, Joan Manuel Serrat i Elpidio Silva. I, a Andorra, ha començat el judici pel cas BPA, els partits polítics se les van tenint i es parla d’un tal Enrique Fernández Sobrino perquè es veu que les paraules d’Elpidio Silva afirmant que Andorra és un estat satèl·lit de França i d’Espanya han passat sense pena ni glòria o bé no han trepitjat cap ull de poll. Ja ho veieu, tant Catalunya com Andorra han tingut una setmaneta com la meva: pets amb merda, Miquelet. Però en qualsevol moment la truita es girarà i ens queixarem d’una vida avorrida i repetitiva.