Ara fa 25 anys... (i IV)

Acabo avui els pensaments sobre la gran qüestió que es movia aquests dies ara fa 25 anys: la represa dels contactes entre el nou Consell General, elegit a l’abril, i els Coprínceps a fi de redactar un projecte de Constitució. La Comissió Especial encarregada del Procés Constituent ja havia tingut, des de l’inici, una trentena de reunions internes i s’havia reunit nou vegades amb els serveis dels Coprínceps en el si de la Comissió Tripartida fins a l’autodissolució del Consell General. Aquells dies de juny, ara fa 25 anys, es reprenien els contactes a tres, després de sondejar l’horitzó, el marc i el límit de cada Copríncep en unes reunions bilaterals, al meu entendre decisives per cloure, set mesos després, la redacció de la Constitució. El Copríncep Joan Martí, en aquella reunió bilateral, concretà la seva preocupació política en tres qüestions, que per a ell eren principis irrenunciables: la posició ètica de l’Església catòlica, els drets humans i la possibilitat de cessió de sobirania a través de tractats internacionals. En aquest sentit, fou feliç i oportuna l’autodissolució el Consell General i la parada dels treballs constitucionals. Foren uns mesos de reflexió i examen dels problemes polítics de fons. A final de juny es tornaren a reprendre les reunions de la Tripartida i en sis sessions més, el desembre de 1992, fou ja possible el nou pacte constitucional.

Sens dubte el 14 de març de l’any que ve haurem de celebrar convenientment el vint-i-cinquè aniversari de la nostra Constitució que, alhora, podria ser l’aperitiu, la introducció i el pròleg de l’11 de febrer del 2019, en celebrar el VI centenari de la creació del Consell General, quan es passà d’un sistema assembleari a un sistema de representació. Són molts 600 anys i es mereixen una festa grossa!

També a Andorra hem d’entendre el passat en els seus propis termes, atents de no jutjar-lo segons les concepcions d’avui. No som especials. També a Andorra cada generació vol ser lliure de lligar la generació posterior sense estar alhora lligada per les que ens han precedit. Però, com ens recorda Claudio Magris, cada generació ha d’empènyer –com Sísif– la seva pròpia pedra, per evitar que aquesta se li tiri a sobre i l’aixafi.