'Lluny, enllà de la mar...'

Els qui ens paguem d’admirar el vers i la prosa de Verdaguer ens exclamem sovint que el primer poeta romàntic en llengua catalana, de projecció universal, sigui ben poc present a l’escola, si no totalment absent. Però, i els altres? Qui fa conèixer a les noves generacions, a vint-i-cinc anys de la seva mort, Salvador Espriu, el poeta de raig fi de les cançons d’Ariadna i de la pell de brau? Qui recorda el poète maudit Pere Quart, profeta que no ho fou a la seva terra, que des de la tomba etziba encara amb una rialla sarcàstica bestiaris franciscans i cristianes malediccions per als rics? Qui coneix l’elegíac Agustí Bartra, que cantà Mèxic i Arinsal; Gabriel Ferrater i el seu poema inacabat; Josep Palau i Fabre, que plorà pel sexe, o Foix, de Sarrià, Joseph-Vicenç, que emulà els clàssics i magnificà onze Nadals i un cap d’any? O clàssics moderns com el sanguini Sagarra, pel camí dels horts i “un tuf de cementiri em puja al nas”? O l’hel·lènic Riba, el de Bierville, traductor de Rilke i Hölderlin? O l’excels Fages de Climent i el seu Crist de la tramuntana, que els mandarins literaris van enviar a l’ostracisme? O don Joan Maragall (“Jo no sé com, però un vent de profecia / cor­re d’ací d’allà: / jo no sé quan, però vindrà un dia / que el Pirineu regnarà”)? O el cavaller Ausiàs Marc, “lleixant a part l’estil dels trobadors”? Quants escolars han llegit a classe versos pletòrics de Miquel Martí i Pol?

La poesia és –m’ho diu un mestre– un dels dèficits notoris de l’escola d’avui. A tot estirar s’ensenyen uns noms, uns corrents literaris i unes etiquetes a secundària, i es deixen per a un altre dia els versos, que és el que més importa. Versos plens de meravella com aquests de Foix: “El meu país és un roc / Que fulla, floreix i grana, / Franc de caça hi tinc cabana / Sense pallera ni soc. / No hi ha omeda ni pineda, / I la nit s’ajoca, freda, / Sense brossalla ni bruc, / El cel hi venç la fatiga / I si la lluna hi espiga, / Jo peixo, dòcil, el duc.” O suggestius com aquests d’Espriu: “Lluny, enllà de la mar, / se’n va la meva barca. / De terra endins, un cant / amb l’aire l’acompanya.” Però la poesia no és un valor que es cotitzi gaire en els parquets escolars del món d’avui.