Ni una agressió més

L’informe sobre la situació dels drets de les persones LGTBI a Europa deixa una dada que hauria de sacsejar consciències: a Andorra es registren de dos a tres incidents LGTBI-fòbics cada mes. No és una anècdota ni un simple indicador estadístic. És un mirall incòmode que ens obliga a mirar-nos com a societat. I el reflex no és agradable. Quan en un país que es vol modern i respectuós amb els drets humans es produeixen episodis reiterats d’odi o discriminació, la sensació és inevitable: vergonya. La intolerància no pot tenir cabuda. No pot formar part del nostre paisatge social ni de la nostra convivència quotidiana. Un país com el nostre, que sovint es vanta de la seva cohesió i de la proximitat entre ciutadans, no pot permetre que el rebuig a la diversitat arreli amb facilitat. La pregunta inevitable és com hem arribat fins aquí. La resposta no és còmoda. L’odi rarament apareix de cop; es construeix a poc a poc, a base de silencis, de bromes tolerades i de prejudicis que es repeteixen sense ser contestats. Quan determinats discursos es banalitzen o es justifiquen, es crea el caldo de cultiu perfecte perquè la discriminació acabi convertint-se en agressió o exclusió. Per això la resposta ha de ser clara i contundent. La llei ha de ser inflexible davant qualsevol manifestació d’odi o discriminació. No es pot tolerar ni relativitzar cap conducta que vulneri la dignitat de les persones. Ni una. La defensa dels drets humans no admet matisos ni excuses. Però la resposta no pot quedar només en l’àmbit penal. Les institucions han d’assumir un paper exemplar i actiu en la defensa de la diversitat. L’educació en el respecte, la visibilització de totes les identitats i la promoció d’una cultura de convivència són eines imprescindibles per revertir aquesta deriva. Tenim la responsabilitat de demostrar que som una societat madura i respectuosa amb els drets de tothom, com ha estat sempre. La intolerància no és només un problema de les víctimes; és un fracàs col·lectiu. I davant d’aquest fracàs, callar, mirar cap a una altra banda o no actuar ja no és una opció.