L’habitatge i l’FMI

La intervenció del cap de la missió del Fons Monetari Internacional (FMI) a Andorra, Jeff Danforth, torna a situar el debat sobre l’habitatge en el centre de la discussió pública. L’organisme internacional identifica la qüestió de la vivenda com un dels principals reptes estructurals del país a mitjà termini, al costat del futur del sistema de pensions, i proposa una liberalització pràcticament completa del mercat com a via per corregir les distorsions actuals. La recomanació de “deixar que el mercat funcioni per si sol” respon a una lògica econòmica àmpliament defensada en l’àmbit internacional, segons la qual l’equilibri entre oferta i demanda és el mecanisme més eficient per ajustar els preus i incentivar la construcció d’habitatge. Tanmateix, aquesta visió també obre un debat necessari en un país on la dificultat per accedir a un pis s’ha convertit en una de les principals preocupacions socials. El problema de l’habitatge a Andorra no és menor ni conjuntural, sinó que afecta directament la capacitat d’atraure i retenir treballadors, la cohesió social i el mateix model de creixement. En aquest context, és necessari analitzar amb deteniment les propostes que arriben d’organismes com l’FMI, que sovint observen la realitat econòmica des d’una perspectiva comparada i amb criteris d’eficiència macroeconòmica. L’organisme mateix admet, de fet, que qualsevol procés de desintervenció hauria de ser progressiu i acompanyat de mesures de suport per als col·lectius més vulnerables, un element clau en qualsevol reforma. El debat, per tant, no s’hauria de limitar a una dicotomia simple entre intervenció o liberalització, sinó a trobar l’equilibri adequat entre el funcionament del mercat i la protecció de les persones amb més dificultats per accedir a un habitatge digne. També és rellevant la proposta de millorar la coordinació entre parròquies per fer més coherent el sistema de permisos i taxes, un aspecte que podria contribuir a facilitar noves promocions i ampliar el parc d’habitatges disponibles. En definitiva, la diagnosi posa de manifest la magnitud del repte i la necessitat d’abordar-lo amb rigor tècnic i voluntat de trobar solucions que siguin alhora eficients i socialment sostenibles.