Dependència de l’exterior

L’estudi publicat recentment a la revista Ecological Economics sobre la dependència d’Andorra de recursos externs obliga a mirar amb més deteniment un model que sovint es presenta com a eficient i sostenible. Les dades són eloqüents: per mantenir el nivell actual de consum energètic i alimentari, el país utilitza a través de les importacions quaranta vegades més superfície i vint-i-dues vegades més aigua de les disponibles dins del seu territori. Si aquests recursos s’haguessin de generar localment, caldria multiplicar també per sis l’aigua disponible i per disset les emissions associades. Aquest desequilibri no és només una curiositat acadèmica, sinó un indicador clar que les estadístiques convencionals, centrades en el que es produeix i s’emet dins les fronteres, ofereixen una fotografia incompleta de l’impacte real. El treball dels investigadors vinculats a Andorra Recerca + Innovació, basat en el mètode MuSIASEM, amplia el focus i incorpora els fluxos invisibles que sostenen el benestar quotidià. I el resultat és incòmode: bona part de la pressió ecològica i social associada al nostre model es desplaça a altres territoris. Això no converteix Andorra en una excepció, però sí en un cas paradigmàtic d’economia altament terciaritzada que ha construït prosperitat sobre una dependència estructural de terra, aigua, energia i mà d’obra alienes. El debat sobre la transició energètica, la sobirania alimentària o el creixement sostenible no pot obviar aquesta realitat. Fer-ho seria alimentar una narrativa tranquil·litzadora que no s’ajusta a la complexitat del moment. Al mateix temps, la recerca posa sobre la taula una vulnerabilitat evident en un context global marcat per la incertesa climàtica, econòmica i geopolítica. Qualsevol alteració en els mercats internacionals pot tenir conseqüències immediates en un país amb capacitat productiva limitada en sectors clau. Assumir aquesta diagnosi no implica renunciar al model actual, però sí sotmetre’l a una revisió honesta. Incorporar anàlisis d’aquest tipus en l’avaluació de polítiques públiques seria un primer pas per avançar cap a decisions més informades, transparents i coherents amb els límits ecològics que, encara que no sempre es vegin, també condicionen el futur del país.