Fre al creixement desmesurat

La reforma de la Llei del sòl que impulsa el Consell General arriba en un moment clau per al país, després d’uns anys marcats per un creixement desmesurat que ha tensionat infraestructures, serveis públics i recursos naturals fins a límits que obliguen a una reflexió col·lectiva. Les 18 mesures acordades per la comissió, fruit de catorze mesos de treball entre grups parlamentaris i actors econòmics i socials, apunten en la bona direcció en situar la planificació a llarg termini al centre del debat i en vincular de manera explícita desenvolupament urbanístic i capacitat real del territori. No es tracta només de posar límits, sinó d’ordenar millor, de coordinar esforços i d’anticipar escenaris per garantir qualitat de vida i sostenibilitat. El reforç de la planificació supracomunal, l’adaptació dels POUP a previsions demogràfiques realistes i a les cartografies de riscos, o la voluntat d’actualitzar periòdicament els estudis de capacitat de càrrega són instruments necessaris per evitar desequilibris que després resulten molt més costosos de corregir. També ho és la possibilitat que el Govern exerceixi el dret de tempteig i retracte en operacions estratègiques, una eina habitual en països veïns que, ben utilitzada i amb transparència, pot contribuir a preservar espais d’interès general sense recórrer a mesures traumàtiques. Les xifres conegudes avalen la urgència del debat: prop d’1,5 milions de metres quadrats autoritzats des del 2019, amb una concentració significativa a la vall central, dibuixen un ritme difícilment compatible amb una gestió equilibrada del sòl i dels serveis si no va acompanyat d’una visió global. Alhora, la dificultat per accedir a dades homogènies evidencia la necessitat de centralitzar i sistematitzar la informació urbanística per prendre decisions fonamentades. La segona fase legislativa haurà de concretar i afinar els mecanismes proposats, però el missatge és clar: Andorra no pot continuar creixent sense mesura ni coordinació. El repte no és frenar el desenvolupament, sinó fer-lo compatible amb la preservació del paisatge, del sòl agrícola i de la cohesió social, assumint que el territori és limitat i que el futur exigeix responsabilitat compartida.