Mobilitat gens neutral

L’informe del Fons Monetari Internacional sobre Andorra no aporta cap revelació inesperada, però sí una constatació incòmoda que el país fa anys que esquiva amb discursos gradualistes i mesures fragmentades: el model actual de mobilitat i, per extensió, de creixement econòmic és incompatible amb els objectius climàtics que el mateix Govern ha assumit. Quan més de la meitat de l’energia consumida i el 56% de les emissions provenen del transport, insistir en polítiques correctives menors equival a ajornar deliberadament el problema. El “turisme de carburants”, que distorsiona les xifres i serveix sovint d’excusa per relativitzar l’impacte real de les emissions, no deixa de ser un símptoma d’un sistema que ha fet del diferencial fiscal i de l’ús intensiu del vehicle privat un pilar estructural. L’FMI posa números sobre la taula i aquests no admeten gaire marge d’interpretació: sense una reforma profunda, els objectius del 2030 i, sobretot, la neutralitat del 2050 són paper mullat. La proposta d’una taxa de carboni més elevada pot semblar políticament arriscada, però el mateix informe recorda que el seu impacte macroeconòmic seria assumible i que el veritable fre no és tant econòmic com polític. Pretendre assolir millores d’eficiència del 5% anual sense tocar de fons el sistema de mobilitat és una quimera tecnològica. A aquesta feblesa estructural s’hi afegeix la vulnerabilitat del principal motor econòmic del país. El canvi climàtic ja no és una amenaça abstracta, sinó una realitat que es tradueix en menys neu, més costos i més incertesa per al turisme d’hivern, del qual depèn prop d’un terç del PIB. Confiar que l’altitud continuarà actuant com a escut natural és una aposta arriscada, sobretot quan la producció de neu artificial pressiona els recursos hídrics i energètics i compromet la rendibilitat futura del model. El Govern pot exhibir plans i fons verds, però l’FMI adverteix que l’escala de l’esforç és insuficient. El missatge final és clar: Andorra encara té marge per reaccionar, però cada any de decisions tímides redueix aquesta finestra i erosiona avantatges competitius que no són infinits. La transició climàtica no és una opció ideològica, sinó una condició de supervivència econòmica.