L’habitatge expulsa el futur
Sense sostre assequible, la joventut queda atrapada, sense opcions reals per iniciar el seu camí i afrontar la vida
La crisi de l’habitatge no només colpeja l’economia de les llars, sinó que trenca la capacitat del país per oferir un horitzó de futur als joves que hi han crescut o que hi volen arrelar. Emancipar-se, per a molts, ja no és una possibilitat, sinó un privilegi llunyà, reservat a aquells amb ingressos per sobre de la mitjana o amb un suport familiar que els permet accedir a lloguers inflats o iniciar un procés de compra absolutament fora d’abast per a la majoria. Aquesta realitat no és nova, però sí més crua, i malgrat els intents institucionals de donar-hi resposta, el jovent continua sent l’oblidat de les polítiques públiques. Els programes d’avals bancaris no s’adaptaven a la realitat d’una generació que viu amb salaris baixos, estabilitat laboral fràgil i dificultats per estalviar, i ara sembla que s’ha reajustat a la realitat. Les mesures que es proposen sovint neixen pensades per a unitats familiars consolidades, no per a joves que tot just inicien el seu camí. Això els condemna a viure a casa els pares més temps del que voldrien, a marxar a l’estranger per tenir una oportunitat real o a renunciar a projectes personals que només poden créixer si hi ha una mínima estabilitat. El resultat és clar: Andorra expulsa els seus joves. Aquesta expulsió no només és geogràfica, sinó també emocional i vital. Com es pot construir un projecte de vida si no es pot pagar un pis, ni tenir prou marge per estalviar, ni temps per engegar vincles i desenvolupar una carrera? Com pot una societat avançar si la seva joventut no pot ni començar? Parlar d’habitatge és parlar de protecció social, de drets fonamentals i de futur. És urgent una mirada valenta, transversal i decidida, que posi els joves al centre i no a la cua. Polítiques d’habitatge públic, iniciatives com el cohabitatge o la construcció de mòduls assequibles són idees sobre la taula, però sense acció només són discursos. Si no s’hi actua amb urgència i realisme, el país seguirà buidant-se d’un dels seus actius més preuats: la seva pròpia generació de relleu. Esperem que els nous avals per a hipoteques donin un petit respir.