Vida més cara
Els preus del menjar fresc sostenen la inflació i evidencien la vulnerabilitat d’una cistella fortament importada
La inflació de desembre a Andorra es va mantenir en el 2,7%, una xifra aparentment estable però que amaga una realitat més incòmoda: el cost de la vida continua pressionant les llars per l’encariment dels productes essencials. Aquesta estabilitat superficial no pot fer oblidar que darrere de l’índex general hi ha dinàmiques internes que cal analitzar amb més detall. Els preus d’aliments i begudes no alcohòliques tornen a pujar, i ho fan malgrat que altres grups com el transport o la roba registren baixades. Aquesta tendència reflecteix una realitat estructural de la nostra economia: els béns més bàsics són també els més sensibles a les tensions externes i a la volatilitat dels mercats. El menjar fresc, com la fruita, la verdura o els ous, no només és imprescindible per a la vida quotidiana sinó que, en el nostre cas, depèn gairebé totalment de la importació. Aquesta dependència exterior converteix Andorra en una economia especialment vulnerable a l’alça dels preus en origen, als costos logístics o als canvis climàtics que afecten les collites. Mentrestant, les famílies han de fer front a una cistella de consum cada vegada més cara, amb increments sostinguts que erosionen el poder adquisitiu i que tenen un impacte directe en els pressupostos domèstics. L’estabilitat de la inflació general no pot fer perdre de vista l’encariment acumulat d’aquests darrers anys, ni pot justificar una inacció política. Calen estratègies a mitjà termini per reforçar la resiliència del subministrament, explorar acords amb proveïdors de proximitat i impulsar mesures de suport a les llars més exposades. La inflació ja no és només una dada macroeconòmica: és un problema domèstic, diari i real. I si el comportament dels preus reflecteix una part important de l’estat econòmic d’un país, el manteniment d’aquest pols constant entre la contenció i l’encariment hauria d’interpel·lar tant les institucions com els agents econòmics. El repte no és només contenir l’índex sinó garantir que la qualitat de vida no sigui una variable residual de l’estadística.