Més enllà de la retòrica

L’habitatge s’ha convertit en el gran repte social i polític del país, i la reacció institucional a través de programes com el d’avals públics és una de les línies d’actuació més concretes i quantificables fins ara impulsades pel Govern. El redisseny del programa, aprovat el mes d’octubre passat, ha generat un interès inicial notablement superior al del seu predecessor, que en dos anys només va registrar 19 sol·licituds, una dada que per si sola ja deixava en evidència la ineficiència d’un model pensat amb limitacions excessives. Les noves condicions –aval complet els primers set anys, cobertura d’interessos i topall de preu elevat a 600.000 euros– semblen haver corregit alguns dels obstacles anteriors i han estimulat un moviment real, amb 11 demandes formalitzades i 64 consultes en poc més de tres mesos. La comparativa amb les xifres anteriors fa palès que l’enfocament s’ha ajustat millor a la realitat del mercat immobiliari actual, molt més tens i car, amb preus que fa temps han deixat enrere la lògica de fa una dècada. L’Institut Nacional de l’Habitatge, que ha fet balanç del 2025, aporta dades clares: el pis més barat adquirit amb l’ajut anterior costava 118.000 euros, una xifra que ja pràcticament no té correspondència amb l’oferta real, i que fa pensar més en una excepció que no pas en un model generalitzable. Ara bé, l’efectivitat del nou programa no es podrà mesurar només en funció de la demanda que generi, sinó també en la seva capacitat d’execució real i d’impacte tangible: quantes operacions es tanquen, amb quin perfil de beneficiaris, i fins a quin punt això contribueix a mitigar l’exclusió del dret a la propietat que pateixen moltes famílies residents. També caldrà veure com evoluciona la relació amb les entitats financeres, quina pressió representa aquest aval per als comptes públics i si el pressupost previst és realment suficient per cobrir l’interès esperat. Però el canvi de rumb, com a mínim, ja és un senyal polític que indica que l’habitatge comença a ocupar el lloc que li pertoca a l’agenda pública, no com a retòrica, sinó com a política amb incidència directa en la vida de les persones.