Aeroport: quart any
S’ha demostrat que es podia impulsar una operativa regular, ara cal veure si es pot créixer
Al desembre es complien quatre anys de la posada en marxa d’una prova: intentar una línia aèria regular a l’aeroport d’Andorra-la Seu d’Urgell. La destinació era Madrid i quatre anys després el trajecte s’ha estabilitzat i s’hi ha sumat un segon, el de Palma de Mallorca, que es va estrenar també com a assaig per testar el funcionament el 2024. L’impacte d’aquests dos trajectes empeny a l’alça les xifres d’activitat a la infraestructura; parlem de dades modestes per la limitació dels trajectes (dos dies per setmana i quatre freqüències) i de les aeronaus que els fan, però que han acabat certificant que l’equipament tenia possibilitats de tenir una operativa regular. Manté moltes limitacions, però, tècniques i també operatives. Esculls que s’han de superar si és que es vol fer créixer la infraestructura i que necessiten la implicació de l’administració espanyola, com ara condicionar un punt de control de passaports que permeti l’arribada de vols de fora l’espai Schengen. Després hi ha la qüestió econòmica: els concursos impulsats des d’Andorra garanteixen que hi ha suport financer a l’adjudicatària (Air Nostrum en tots dos casos) si és que la venda de passatges no és suficient per sostenir l’operativa. Òbviament les limitacions pressupostàries impliquen que el Govern no pugui assumir la cobertura de més trajectes sense una cooperació i el sector privat ha de valorar si paga la pena implicar-s’hi tenint en compte que és beneficiari d’aquesta connexió amb l’exterior. Si de la part pública es tracta, en l’àmbit d’aquesta operativa regular la més beneficiada és Andorra, perquè és la destinació principal dels passatgers. Però, com dèiem, la millora de les prestacions passarà sempre per les administracions veïnes, la catalana però principalment l’espanyola, que és la que té les competències. El creixement passa, doncs, per reforçar una col·laboració a diverses bandes, amb les dificultats que implica. En tot cas, quatre anys després s’ha demostrat que les possibilitats de la infraestructura, a bastament reivindicades, eren reals.