Tancaments sense diàleg
Els talls de frontera al Pas de la Casa posen en risc l’economia local i evidencien la falta de coordinació
Els tancaments recurrents de la frontera francoandorrana al Pas de la Casa, dictats sovint amb escàs marge i basats en previsions meteorològiques que no sempre es confirmen, generen un impacte econòmic i social innegable en una localitat que depèn en gran mesura del flux de visitants francesos. La darrera decisió de França d’interrompre l’accés viari per raons de seguretat pot tenir una base justificable, especialment davant nevades intenses i riscos de visibilitat reduïda, però no deixa de ser preocupant que es produeixi de manera gairebé unilateral i sense una coordinació prèvia efectiva amb les autoritats andorranes. Que Encamp, a través del seu cònsol menor, hagi hagut de demanar públicament que es retardi l’anunci de restriccions fins a tenir dades meteorològiques més contrastades, reflecteix una mancança estructural en la comunicació entre administracions. És raonable que França vetlli per la seguretat a les seves vies, però també ho és que tingui en compte les conseqüències d’aquestes decisions sobre una població veïna amb la qual comparteix molt més que una carretera. La construcció conjunta del corredor d’allaus H2, finançat pels dos estats, és una prova que la col·laboració és possible i beneficiosa. Per això sobta que les ofertes d’ajuda per part d’Andorra, com la posada a disposició de màquines llevaneu del COEX, no siguin sempre ben rebudes o aprofitades. Es fa imprescindible, i urgent, establir un protocol bilateral clar, àgil i consensuat per a la gestió d’episodis meteorològics extrems, que permeti combinar seguretat amb continuïtat econòmica i respecte institucional. Un model de cooperació real, en què les mesures de protecció no impliquin automàticament la paralització d’un dels principals motors turístics del país. I que reconegui, d’una vegada per totes, que el Pas de la Casa no pot quedar aïllat cada vegada que el cel amenaça neu. França i Andorra s’han de tractar com a socis i veïns que comparteixen responsabilitats i oportunitats, no com a administracions tancades en lògiques pròpies i poc permeables a l’afectació de l’altre.